Opinió

 

<80/88>

David Fernàndez

30.10.2009

El cicle del bucle

Tangentòpoli a l’oasi català? S’acosten perillosament el desconcertant
verí italià del desencís total i el desencant absolut? Arriba el
sainet de l’òpera bufa de la democràcia berlusconiana als Països
Catalans on res no és allò que sembla, quasi tot és mentida i tot és
desafecció? Pillet Millet Bitllet ací, Mombrull encara avui en nòmina
al Palau –ves!–, el 'tàndem de por' Camps-Costa pel sud, la palma de
l’Arena amb Matas i Munar a les Illes, Garzón a Santa Coloma... i
batlles empresonats i mitjons entre Perpinyà i Sant Cebrià. O passa
que passa que fa temps que estem instal·lats sobre fonaments de cartró
pedra, que validen el cínic escenari temible i terrible del tot s’hi
val i aquí no se salva ningú? La corrupció, finalment, és del sistema?
O és el sistema? El sistema mateix?

L’Eva, l’Eva Fernández de la FAVB, fa mesos que hi insisteix: ens
pensàvem que vindrien temps pitjors i fa temps que ens cauen al
damunt. Ja convivim, maldestrament, amb els temps complexos de la
paràlisi global, d’atonia general i la passivitat induïda. Com més aviat ho assumim i entomem, millor per a tothom: hi ha massa feinada i fem tard.
Massa tard. Més val saber on som que no pas presumir d'allò que ja no
existeix. Van engreixar una mediocre economia de casino i ara arriben
les factures, els forats i els impagats. Ep! Perquè la metàstasi de
la corrupció es cova sempre a dalt, però, si no es talla d’arrel, triga
poc a contaminar-ho tot. S’expandeix via tel de còmplice silenci
espès. I aleshores el punt de no-tornada és ben bé punt final. Cau
tot, a tot s’hi val i res no serveix. Tros de quòniam l’últim, llei de
la selva a dojo i impunitat pertot per decret llei. Comicitat tràgica
de la democràcia de Don Silvio Corleone que ens assetja i amenaça.

Ni un pam de net albirat. Com un etern retorn maleït, com les inútils
girades de 360 graus que sempre s’anuncien per acabar sempre en no res. I
Sant Tornem-hi al cercle quadrat, a la fetor de clavegueram, a la
comptabilitat creativament delictiva que arrasa, malbarata i desfà allò
que resta de país. Darrere tot, darrere el no-res, què resta de país,
aleshores? Ara com ara només nosaltres mateixos. I para de comptar.
Però prou encara.

Hi ha vesprades que les tenses relacions entre ètica i política,
corrupció i impunitat, desencís i esperança, s’acumulen desdibuixant el
risc de la runa que demà haurem de carregar. Hi ha també paraules
colpidores que et desvetllen, com les dites per l’Agustí Colomines. Fa
nits i matinades que hi penso. Per insomni de futur. Advertia
'd’estirar la manta i posar el país en crisi i convertir això en
Itàlia'. Que ho faci. Fa dies que triga. Perquè és el reconeixement
més implícitament explícit de tot quant es cou. Un Pujol sense embuts
s’afegeix a la cínica tonada etzibant en directe com una pedregada:
'Si hi entrem, prendrem molt de mal.' Escàs favor a la causa general,
vell anunci del 'avui no toca' i toccata i fuga habitual. El 3tres per cent potser? Qui sap. Prendre mal? Doncs més m'estimo de prendre mal que no pas d'acabar al forat i no sortir-ne. Al forat de la vergonya col·lectiva,
del pou, del toll i del fang fins al coll. Més. Per la tramoia fent
mutis concorre el totpoderós José Zaragoza suggerint que ell no en sap ben
res... au va! I és així com s’acaba d’estendre la llarga ombra
de la sospita sobre la mena de país on vivim realment. Poca llum i foscor
tancada: punta d’iceberg, entabanament perpetu i preguntes en l'aire.
Els deixarem passar una altra vegada? Sí? Ens ho empassarem un cop
més? Farem el gest pervers de mirar a l’altra banda que és el deix,
deixat i pervers, que possibilita la corrupció? Entenguem-nos... per què
s’hi atreveixen tant, a fer tot això que fan i a dir això que diuen? Per què
sempre tenen un posat tan tranquil? Què falla? Quina cultura de la
tolerància els empara, si la grossa la fan ells, i quins mecanismes de
control són espuris, de palla i estèrils? Què cal canviar?

En tot cas, xou per estona. La merda sura i la catifa ja no pot
tapar-ho tot. Ni suportar res més. Massa coses. Corruptes i corruptors per
lucre; finançament il·legal partitocràtic i sí, i també, més d’una i
més de cent portes giratòries entre totes dues dinàmiques. Segur.
Però tanmateix la memòria pels orfes de democràcia continua essent un
múscul. Que quan s’exercita salva, empara, aixopluga i dispara.
Neurona de memòria. L’únic episodi sincer d’Eduardo Zaplana: 'Sóc
polític per a omplir-me les butxaques.' Ho reconeixia en una conversa
intervinguda del cas Naseiro, que es va cloure, com mana la llei
sagrada però no escrita de la impunitat, amb sobreseïment general.
Després va ser ministre i portaveu del govern hispànic i avui
dirigeix, amb sou estratosfèric, l’expansió multinacional de
Telefónica. La genealogia classista dels intocables és així i rutlla a
la perfecció. Opera immune amb una puntualitat que esparvera. El
manual per a programar un ràpid oblit i forçar una extenuant dilació
judicial és, primer de tot, això: un manual per a garantir que res no
passi mai i que l’espectacle continuï. Si els enxampen, no paguen mai:
són així de pinxos. Per això hi ha els comptes suïssos. No en saben mai
res, els pobres vailets, d’on han perdut els calers. Mirin: De la Rosa
és avui tècnicament insolvent. Però qui grata sempre troba. Perquè De
la Rosa té tots els quartos al paradís fiscal de Luxemburg: en
concret, dipositats a la fundació Blomor.

La resta i no fer res és empitjorar-ho tot. Sumar, portant-ne, a la
mateixa deriva. Posem per cas: Joan Saura es reuneix, quasi d’amagat i
amb extrema urgència, amb Alfredo Pérez Rubalcaba. Pacta l’expulsió
ipso facto dels 'pispes' multireincidents de la Rambla barcelonina,
que roben perquè són pobres, cal recordar-ho? I el batlle Jordi Hereu
sorprèn el públic proposant de barrar-los el pas a determinades
zones turístiques. De com carai ho pensa fer, assolir aquesta fita
impossible, ni un sol detall. Però, en canvi, quantes mesures té el
govern per a expulsar de la vida política, civil i institucional els qui
roben a escala industrial, perquè són rics i perquè els grans
despatxos els emparen? Doncs anuncis genèrics de 'fermesa' general.
Això és: paraules que el vent s’endurà demà passat, no pas cap fet
contret ni concret. Plutocràcia 2009. Per al pobre, garrot i garjola.
Per al ric que riu, extrema paciència i atenta comprensió. Per a
nosaltres, el puny de ferro; per a ells, el guant de seda.

Deriva de caiguda lliure, doncs. Deriva de nosaltres mateixos, també?
És ben possible, perquè contra el temps de tanta infàmia, només restem
nosaltres a la intempèrie i quatre veritats nòmades. Que la memòria no
s’esborra de cop i abans hem tingut alguns altres futurs anteriors més
dignes. Que l’alta política, la que paga la pena, sempre ha estat a peu
de carrer. Allà on cal que torni amb urgència d’emergència: per tornar
a intentar-ho una vegada més. O ens repolititzem o ens suïcidarem
perquè ens faran suïcidar. En una pena de vida decretada que serà pena de
mort col·lectiva. I on ells continuaran fent i desfent: com els plagui
i quan els roti. Cruïlla i dilema: insistim en nosaltres mateixos o
desistim per sempre. O ara o mai. O això o el no res. Tic-tac. Contra
el rellotge. Que el temps s’exhaureix.

Nascuts al carrer que canten, els Atversaris constaten que ningú ja no
representa els orfes d’Occident: diuen que a penes ens representem
a nosaltres mateixos. Però d’això es tracta avui. Per això la
neurona sospesa que l’objectiu italianitzant, la perillosa remor de
fons de què pot passar, si no fem res, és fer-nos combregar amb la
desídia. No creure ja en res ni ningú. Ni en nosaltres. Podridura del
'no es pot fer res'. Engegar-ho tot a pastar fang. Muts, cecs i sords
en una indolència planificada i teledirigida.

Res d'engegar-ho tot a dida, doncs. I encara menys ara. En tot cas,
estirar ben fort la tovallola que els amaga. Que corri l’aire i faci
net. Com un exercici de múscul de memòria que ens projecti. Un país,
potser, que cridi amb Falcone i mai no claudiqui. Falcone: el jutge
antimàfia assassinat en la seva solitud quan s’acostava al perquè de
tot plegat. Quan l’estat màfia, la màfia estat, el va liquidar,
l’enterrament va servir de catarsi social. Una església anònimament
plena de col·lectivitat va rebutjar cridant l’entrada de l’elit
dirigent. Crit concret, escruixidor i eixordador, mil cops reiterat,
de 'Fora la màfia, fora!' És la reacció que ens cal. Sense
contemplacions ni incredulitats. Sense cap demagògia. I sense líders,
si us plau, com insisteix l’Eduald Carbonell: cervell col·lectiu i
ànima comuna perquè es clogui el temps dens i espès de tanta
prepotència. I arribin temps comuns i compartits en què reconèixer-nos.

Aquest és el dilema per on tentinegem a les palpentes. Caldran molts
Falcone de carrer, un i deu mil (tu, ella i el veí del tercer quarta)
contra la llei del silenci, la impunitat dels diners i el propi
descrèdit si decidim no moure ni un dit. El risc és de tornar-nos a
estavellar contra el desencís: l’eterna tornada del cicle del bucle.
El bucle de la inòpia. La inòpia del desencís. El desencís que volen
transferir-nos, com si ja no el portéssim. Nosaltres mateixos com a
única alternativa. Alternativa d’ull viu i molt de compte: així és com
ens volen. Les noves formes de govern autoritari es gesten en el fàstic nihilista i demagog de no voler creure en res, del
desvinculament absolut entre nosaltres mateixos i des del desconcert
paralitzant que genera la impunitat. Ben desconcertat ho dic. Tot sia
dit.

Però dit també amb Alexander Pope: 'Fes bé la teva part: només en això
resideix l’honor.' Fem bé la nostra part. Que ens mobilitzi ni que sia
la vergonya, com diuen els zapatistes. La vergonya pròpia i aliena. I
l’esperança de tornar a creure en nosaltres mateixos per continuar
essent un país vençut, per fora i per dins, però encara ara d’atrotinada
dignitat. L’atrotinament de la gent que encara hi viu i el fa possible
i és capaç de foragitar la màfia, la tupinada i la fetot perquè
continua creient en la política col·lectiva de construir comunitats
amb justícia i en llibertat. Dels qui saben que qui cau i es torna a
aixecar encara és més alt que no era. Prou d'estètica: tirem pel dret
amb el cop de puny dràstic de l’ètica sobre el taulell de les
mentides. Perquè 'tot acte ens descobreix', que escrigué Montaigne,
descobrim-nos d'una vegada i triem l’acte de la valentia, punt
intermedi entre la covardia i la temeritat. Ni que sia per una vegada.
Una vegada més encara, no cal dir-ho. I ja són tantes...

Editorial