El silenci del foc

Escolten amb certa sornegueria no pas dissimulada com el conseller Saura anuncia que no es tornarà a presentar a les eleccions. Les pantalles de quaranta polzades del Bar Grau i del Cafè la Bassa, quasi permanentment connectades al 3|24, roben l'atenció de desenes de veïns i visitants. La Leti, la cambrera del Cafè la Bassa, bella i tatuada, reparteix cigalons i vermuts amb un somriure encisador i fent saltirons. Però, darrere el taulell, amb veu més baixa, no escatima indignació i perplexitat. I com ella, la majoria. Ningú no crida, però tothom parla. És dissabte a la tarda d'un cap de setmana que no ha estat pas com els altres a Horta de Sant Joan. Ben altrament: la calor (molta), l'olor de cendra, les reserves de cambres anul·lades, el pas constant de cotxes de bombers i una estranya sensació de silenci han colpit tot el poble.

'Deu ser el silenci del foc', diu l'Eva, la mestressa de Casa Barceló, amb una mirada entre incrèdula, trista i cínica. Mentre prepara una immensa safata de dolços per als bombers que encara hi ha pel poble, explica que dimarts al matí se n'havia anat d'Horta, quan el foc es trobava 'sota control'. Quan va tornar al vespre havien mort quatre bombers (n'hi havia dos més de ferits molt greus) i les ordres per a tothom eren de confinament a les cases fins a nou avís. 'Ens han aixecat la camisa', diu, amb la boca molt petita i mirant a terra. 'O algú es va precipitar a dir que el foc es trobava sota control o alguna cosa van fer malament.' I afegeix, ara sí, mirant-me als ulls: 'No volem culpables, perquè no n'hi ha, però nosaltres existim i hem de poder dir-hi la nostra. Ens han fet callar.'

A la nit, les terrasses dels quatre bars de la plaça de Catalunya omplen literalment els carrers, de manera que s'ha de desviar fins i tot la circulació dels cotxes. Entre les deu i les dotze, passen una desena de camions i pathfinders dels bombers. Els quatre bars que governen la plaça i les oficines de la Caixa i de Caixa Tarragona viuen una activitat força frenètica, més o menys a parts iguals.

Diumenge, missa. Amb una església plena com un ou, el mossèn recorda els bombers morts. 'En Jordi, en Ramon, en Jaume, en David, en Josep i també en Pau, tots, encara que no siguen del nostre poble, han deixat la vida provant de protegir-lo, com si foren nascuts ací; que en pau reposin, no els oblidarem mai.' Tanca la funció religiosa el batlle, Àngel Ferràs, amb un emotiu parlament. Visiblement nerviós, agraeix 'de tot cor' l'ajuda de tots els veïns 'en moments d'angoixa i de patiment profunds pel poble' i recorda els dibuixos de suport que els xiquets del poble van fer arribar als bombers, amagats dins els entrepans. Un minut llarg d'aplaudiments i llàgrimes, incloent-hi les de mossèn Ivan i del batlle mateix. Ja a fora, a la plaça de l'església, un minut de silenci sota un sol que esquerda el cap. Més aplaudiments, llàgrimes i abraçades.

De nou a la plaça de Catalunya, el bar Grau i el cafè la Bassa continuen connectats al 3|24. Ja són les dotze tocades. Mentre Puigcercós convida Montilla a renovar el govern, molts dels vilatans recorden com el foc va arribar dimarts al vespre a uns escassos set-cents metres del poble. 'Ací el vent canvia molt de pressa, i no hi van pensar', diu un veí a un foraster, entrant al Grau, mentre assenyala a la paret la fotocòpia d'aquest article de Xavier Garcia, 'Foc de negligència?', publicat al Punt, i que els quatre bars de la plaça tenen penjat a la paret i ben visible. 'Res a dir contra la feina dels bombers, però venien de fora i sense conèixer aquesta terra és difícil...'

Abans de dinar, m'enfilo al pic de Santa Bàrbara, un tsunami espectacular de roca massissa i pi blanc a punt de menjar-se l'ermita de Sant Salvador, de primer, i el poble sencer, després. Pintada i repintada per Picasso, Santa Bàrbara és l'autèntica torre de control del poble i un paradigma de la imprevisible i salvatge realitat orogràfica de l'indret. Mentre pujo, l'olor de romaní i d'espígol, alimentada per la baixa humitat i una temperatura que no para de pujar, es va transformant en sentor de cendra empesa per un gregal que guanya força amb l'altura. Un cop a dalt, el paisatge és desolador. A l'una banda, boscos i conreus cremats, helicòpters i laberints rocosos entre núvols de terra rostida. A l'altra, una plana infinita, brillant i preciosa. Santa Bàrbara, o potser l'ermita de Sant Salvador, un sant miracler, ha esdevingut la línia fronterera entre la tragèdia i la vida. Entre el negre més fosc i el verd més viu.

De baixada, travessant el poble de nou, m'acomiado de l'Eva, que com cada diumenge torna a la plaça havent dinat per fer el cafè al Grau o a la Bassa davant les grans pantalles informatives. Avui, ella i molts veïns més, seguiran des d'allà mateix i en directe la compareixença del conseller Saura al parlament sobre l'actuació dels bombers. Ho faran asseguts, en silenci, i amb molta atenció. I més d'un, segurament, malgrat les quaranta polzades, mossegant-se la llengua.

roger.cassany@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet