Volem pispes catalans

I vostè, benvolgut lector, que encara deu tenir les mans al cap pel cop de pala de l'última factura de la llum, s'exclamarà: però si ja en tenim!, i té raó: a casa, de lladres, mai no ens n'han faltat, per això he d'especificar i especifico: volem lladres catalans, però dels que es fan suar la samarreta i es passegen pels jutjats, i aquí sí que hi ha força camp a córrer.

En temps de bonança, ens hem acostumat a una classe de delinqüents de passamuntanyes, crits i soroll, que solen ser pelacanyes metropolitans, addictes suburbans o desesperats d'importació sense gens d'interès per integrar-se culturalment o lingüística al país on viuen i malegen. No fa gaires estius, es van fer un nom les bandes d'Europa endins que saquejaven xalets, i les de mar enllà que buidaven cotxes de turistes enredats al mig de l'autopista. Tot plegat, força desesperançador. Però, per fi, la cosa va canviant, i sembla que al país es va donant la 'conjuntura' per a produir una nova fornada de delinqüents 'freelance', més nostrats, sense antecedents, com ara l'empresari lleidatà que van detenir fa uns quants dies i que, amb cinquanta-dos anys, i el negoci ofegat pels impagaments i la retallada del crèdit, es va veure obligat a reorientar la trajectòria professional per obtenir líquid del banc per una via més directa. El mòbil era de poder tapar els deutes que li feien perdre la son i, segurament, pagar els sous dels seus quatre empleats.

Ignoro si el nostre Robin Hood de la Plana s'adreçava al personal esporuguit de les sucursals bancàries a la manera dels dolents de la TV3, allò de 'mans enlaire o t'omplo el cul de plom' i que no és precisament una invitació a ballar sardanes. Però en una oficina que conec bé sí que s'ha donat el cas d'un atracament perpetrat per dos encaputxats a punta de ganivet i en 'trajo' i corbata (les formes no s'han de perdre mai) i dels quals almenys un, segons que explicava l'empleada un cop passat el tràngol, 'parlava català'. Encara tremolosa, anava repetint al mosso: 'parlava català!', tot brandant i brandant el cap, amb un punt d'incredulitat. Fixa't, tu. I és que havíem començat la casa per la teulada: teníem comissaris, intendents, inspectors, sergents, caporals, però ens faltava la part més important: un planter de delinqüents que fossin capaços d'entendre'ls quan els llegien els drets en la llengua de Serrallonga.

Una escriptora molt desimbolta va dir un dia, paraula amunt, paraula avall, que aquest no seria un país normal fins que l'idioma vehicular de les putes, els camells i els presidiaris no fos el català. Ara, amb l'empenta de la crisi, no deu faltar gaire per assolir aquest anhel legítim de tot poble que es vulgui fer valer. En tot cas, i centrant-nos en els aspirants a formar part del tercer grup, ja no caldria sinó que aquests magistrats que l'altre dia feien vaga, ens els jutgessin en català. Però això potser ja seria demanar massa.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet