Opinió

 

<80/88>

Marta Leblanc

04.10.2007

Als indis d’Amèrica

Fa un quart que som en una reunió de feina. Ella fa de clienta i jo de grafista sense renom. L’encàrrec: papereria de primera per a un despatx de, el despatx on ens trobem.

‘I no cal que digui que tot plegat és per a ahir’. És la clienta, l’advocada major. ‘Per a ahir… Per a ahir impossible’, dic. I diria que se m’escapa mig somriure. ‘Entengui’m’, diu ella. ‘L’escolto’, jo. ‘Quan dic que és per a ahir, vull dir que com més aviat millor’, especifica aleshores. ‘Com més aviat millor’, repeteixo. ‘Això mateix’, fa ella. ‘Per què?’, demano jo. ‘Per què, què!?’, s’exalta. ‘Per què presses’, dic. ‘Perquè no sóc de perdre temps’, em fa saber. ‘D’acord. Què li sembla si demà al matí li faig arribar el pressupost i, un cop acceptat, un cop sig’. I callo perquè em talla. ‘Pressupost signat?’, fa ella com qui pregunta. ‘No puc signar un pressupost sense haver vist la feina. I si no m’agrada això que em fa? D’entrada, presenti’m unes quantes propostes.’ No em convenç. Li recordo que, quan em va trucar, em va dir que havia vist feina feta meva, que li havia agradat, i que si ens podíem veure i tot allò que em va dir. I hi sumo que si parlem d’un encàrrec o d’un concurs. Que jo m’hi guanyo la vida, que no m’interessen els premis. I amb fums diu: ‘Sap quants dissenyadors voldrien treballar per a nosaltres?’ Faig silenci (en fem), i em mossego la llengua quan penso que més d’un i de dos s’hi entramparia. I no me la mossego quan dic: ‘Mal negoci, senyora. Mala tribu la seva, mala tribu la meva.’ I m’acomiado.

Ara, tornem a ser en una reunió de feina, en què ella fa de clienta i jo de grafista i l’encàrrec: papereria.

‘No cal que digui que tot plegat és per a ahir’ (la clienta). ‘Per a ahir impossible’, dic. I se m’escapa mig somriure? ‘Entengui’m’, ella. ‘L’escolto’, jo. ‘Per a ahir vol dir com més aviat millor’, especifica. ‘Com més aviat millor’, repeteixo. ‘Això mateix’, fa. ‘Per què?’, demano. ‘Per què, què!?’, s’exalta. ‘Per què presses’, dic. ‘Perquè no sóc de perdre temps’, sap. ‘D’acord. Què li sembla si demà al matí li faig arribar el pressupost i un cop acceptat, un cop sig’. I callo, em talla, diu ‘Perfecte, demà al matí a les vuit. Recordi: no sóc de perdre temps’. M’acomiada.

L’endemà, a les vuit, li envio un correu amb el pressupost. A un quart de nou, en rebo resposta. Em fa saber que no el pot aprovar. Que la suma del primer nombre més l’últim, de la xifra total, fan tretze. Cosa, diu, intolerable. I m’informa que ha resolt de dividir el total per la meitat, de manera que aleshores la suma del primer nombre més l’últim són set. Que és això que pensa pagar i no pas més. Responc que d’acord, que li agraeixo la franquesa i que s’esperi dreta i, tot seguit, em truca un vident. Sap que sóc a casa, que acabo de rebutjar una feina i que treballaré per a ell. Ha decidit d'ampliar el negoci, diu. Necessita cartes noves i sóc jo qui les hi faré. Em sorprèn. La seva previsió ha estat gairebé perfecta. Cinc minuts abans, hauria estat perfecta. Ara mateix, m’he compromès a canviar de feina. ‘Com puc haver fet tard?’, diu. ‘Avanci cinc minuts el rellotge’, dic. ‘I ara que el tinc a l’hora, vol que li parli del seu futur?’. ‘I tant. Però, de primer, permeti'm de penjar el telèfon, si us plau.’

Torno a ser en una reunió de feina. Ara faig de crupier, en un casino de moda, i ‘facin joc’, dic.

Editorial