A CiU, ni les engrunes

Observo una mica avorrit els pactes que es fan aquests dies als ajuntaments, consells comarcals i diputacions de la Catalunya de dalt. Tinc la sensació que la consigna és d'arraconar CiU al major nombre d'institucions possibles, encara que la federació hi hagi estat de llarg la llista més votada. I sí, ja sé que és legal i que forma part de la política i que no governa qui vol, sinó qui pot. Però des d'un punt de vista de justícia electoral, per dir-ho d'alguna manera, em preocupa que la diferència entre allò que els ciutadans voten i els governs que en resulten sigui tan gran. És com si falsegéssim el mapa polític, o encara més greu, la voluntat popular, la poca que encara té fe per a anar a les urnes i no quedar-se a casa.

Si CiU es la la primera força en nombre de regidors i la segona en nombre de vots, i és l'única que n'obté percentualment més, és normal que els únics trofeus importants de la cacera que podrà mostrar dissabte siguin la Diputació de Tarragona i l'Ajuntament de Sant Cugat? Tenint en compte que qui inclina la balança en gairebé tots els casos és ERC, no acabo d'entendre on para la famosa equidistància fora dels períodes pre-electorals. Si Esquerra pacta amb el PSC a la Diputació de Lleida, no seria lògic, equidistantment parlant, de pactar la de Girona amb Convergència? Ja ho sé que a Quart i a Sarrià de Ter han pactat CiU i ERC, però, a mi, m'interessa saber que farà ERC a l'Ajuntament de Girona. Mirarà d'arrossegar ICV a un pacte amb CiU, tenint en compte que el candidat Carles Puigdemont és obertament sobiranista i representa una nova manera de fer política? O bé faran alcaldessa Anna Pagans i perpetuaran d'aquesta manera anys i més anys de direcció socialista?

A banda l'equidistància, un altre concepte que apareix i desapareix a conveniència és el de la 'higiene democràtica'. Posar fi al pujolisme va ser, un bon dia, no pas una qüestió d'higiene democràtica, sinó gairebé d'eradicació d'una epidèmia. Allò s'havia d'acabar, fos com fos: eren vint-i-tres anys seguits! Calia obrir les finestres, ventilar, renovar, eliminar favoritismes i amiguismes deguts a la inèrcia i al pas del temps. Segurament era veritat: calia un relleu, tot i que hauria estat bé una mica més de nivell i de professionalitat entre els rellevadors per a no fer enyorar el rellevat fins i tot als qui no en tenien ganes. Ara, a pocs metres de distància, just a l'altre costat de la plaça, més anys seguits del mateix color municipal, amb Joan Clos superant l'insuperable Pich i Pon i amb relleus d'ofici a mig mandat sense enrojolar-se, es veu que no són motiu de preocupació entre els higienistes. Deu ser que deixen les finestres que donen al pati interior sempre obertes.

A Bèlgica, on el passat cap de setmana hi va haver eleccions, fa anys que un partit ultradretà i xenòfob, el Vlaams Blok, va a l'alça. Però el Vlaams Blok no aconsegueix cap burgmestre, ni a ciutats grans ni petites, ni cap quota de poder, gràcies al 'cordon sanitaire'. Aquest terme, el va utilitzar per primera vegada Georges Clemenceau, primer ministre francès, quan el 1919 va animar els països fronterers amb Rússia a establir una unió defensiva que frenés l'expansió del bolxevisme. L'expressió va fer fortuna i s'utilitza ara en alguns països europeus. A Bèlgica, l'any 1989, els partits polítics van decidir d'aliar-se, fins i tot entre rivals, sempre que fos necessari per a barrar el pas al Vlaams Blok. A Catalunya, seria una mala notícia que es formés un cordó semblant al voltant de CiU. Entre més coses, perquè això no els deixa més marge que aliar-se amb el PP i enviar en Duran i Lleida a salvar les espanyes. El camí cap a la cada dia més necessària independència no sé on és, però dubto que per aquí puguem arribar-hi.

mestruch@correu.mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet