Opinió

 

<80/88>

Mercè Ibarz

14.03.2007

Estimem Picasso?

És imperdonable, massa significatiu, insultant, que el Mnac encara no hagi rectificat: No ha posat bé el títol del Picasso que fa poc ha presentat amb repicar de campanes mediàtiques i gairebé catedralícies—si és que no són les mateixes campanes—com el primer quadre del pintor que entra per quedar-se al Museu Nacional. Gràcies a una bona experta, Victoria Combalia, aquest dimarts dia 6 hem pogut saber a 'El País' que no estem davant d’un retrat de Marie-Thérèse Walter sinó de Dora Maar. ¿I com és, pregunta l’estudiosa, que no ho sabia la directora del Mnac, Maria Teresa Ocaña, que durant un quart de segle ha dirigit el Museu Picasso de Barcelona abans de saltar al museu de Montjuïc? ¿I com, ens preguntem molts, no ha rectificat encara? Em temo que les preguntes es responen soles.

No cal saber res, no cal conèixer bé les coses, ja se sap, vivim en temps de còpies, reciclatges, tot és fet, no cal ser històrics sinó transhistòrics! Importa només el relat, que la història sigui atractiva. Cert que sovint valorem les històries tràgiques per sobre de tot, però una bona història d’amor en el cas de Picasso—de tan mala reputació en aquest camp—és més glamurosa. Com veiem, fins al punt de faltar a la veritat. És tan bonica, la història de l’amor dolç i calmat de Picasso amb la Walter, una dona tan fina, tan rossa (dispensi’m, senyora, m’hi veig obligada) que no pas amb la Maar, aquesta intel·lectual neuròtica (dispensi’m, senyora), dona informada i antifeixista, fotògrafa de les profunditats de l’inconscient, la que millor va representar Ubú en fotos, i que a Picasso el va fer acarar amb la Guerra d’Espanya i el “Guernica”...

Molt bona manera de recordar que ara fa setanta anys Dora Maar va ajudar dia rere dia al pintor en aquest quadre esdevingut estrella resplendent en la negra nit de la guerra, que ho seria de l’antifranquisme i del qual se n’ha volgut fer icona de la transició espanyola. Si pràcticament no hi té més que blancs, negres i grisos és pels raonaments de Maar, de manera que la tela pogués no competir sinó amplificar l’efecte de les fotos d’aquella guerra, del fotoperiodisme que naixia amb la Guerra d’Espanya. Per no parlar que ella va documentar pas a pas la gestació de l’obra, llegant-nos el primer relat fotogràfic d’aquestes característiques de la història de l’art. És la Dora Maar que tenim ara a Montjuïc, pintada amb joia i agraïment.

¿Té raó l’amic Llibert Tarragó, editor i escriptor francès, que ara està acabant el seu assaig “Le puzzle Catalan”, que li traurà l’editorial Autrement a París, quan diu que li sembla que aquí a Catalunya no estimem prou Picasso?

Editorial