Opinió
-
Santa Setmana
Andreu Barnils
05.04.2015
-
L'error colossal de l’independentisme
Pere Cardús
02.04.2015
-
Peces delicades
Bel Zaballa
01.04.2015
-
Si me'n queda, de temps, fins a les vuit del vespre
Marta Rojals
31.03.2015
-
Quan el mal ve de França...
Joan-Lluís Lluís
30.03.2015
-
L'innominable
Andreu Barnils
29.03.2015
-
Això que passa al MACBA
Mercè Ibarz
28.03.2015
-
'El Pati dels Tarongers', una nova sèrie de TV3?
Pere Cardús
26.03.2015
-
Un sotrac profund
Bel Zaballa
25.03.2015
-
'Què ha fet, el Madrid?'
Marta Rojals
24.03.2015
-
Corruptes i defraudadors, a l'infern de dos en dos
Oriol Izquierdo
22.03.2015
-
Pobre Picos!
Andreu Barnils
22.03.2015
-
He mirat la barbàrie als ulls i ara em costa de respirar
Pere Cardús
19.03.2015
Oriol Izquierdo
05.04.2015
Les frontisses, com els partits polítics, també es rovellen
En cap cas no voldria contribuir a fer bona la dita que diu que de l'arbre caigut tothom en fa estelles. Però em costa deixar passar sense un comentari unes paraules de Núria Parlon —actual alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet i una de les dirigents reconegudes del PSC, que per edat es podria haver esperat que hi liderés un inajornable relleu generacional—, paraules que recollia fa uns dies Antoni Bassas en una entrevista a l'Ara.
Parlon parlava sobre el paper del seu partit a propòsit del que n'estem dient el procés. I deia, en resum, que "el PSC està fent de partit frontissa perquè això no peti, cosa que ens fa rebre des de totes bandes", i que per aquest motiu "el partit ha sigut tractat injustament". I es preguntava "què es guanya afeblint una posició favorable a teixir ponts, com ha sigut la del PSC, per reforçar determinades posicions que el que busquen és l'immobilisme en clau política".
Núria Parlon es dol, doncs, del mal tracte rebut pel PSC com si el seu partit hagués estat agredit per forces externes i fos, a conseqüència d'aquesta hipotètica agressió, que viu la crisi que viu. Diria que les coses han anat de tota una altra manera: mentre la realitat —el país, tots nosaltres— canviava de pressa i d'arrel, el PSC s'ha resistit a deixar d'analitzar-la amb les claus dels anys 80, les que li havien funcionat tan bé. I això l'ha dut a anar desconnectant del present fins a trencar-se des de dins.
Ningú no l'ha agredit, el PSC. És més, recordo que l'any 2003, quan Maragall no va aconseguir batre a les urnes el candidat Mas, durant unes hores, molts, ben lluny del PSC, teníem la recança que aquell fracàs no acabés amb el col·lapse del partit, un partit que s'acostumava a definir aleshores en els termes que ho fa encara Parlon. I bé, lluny de trencar-se uns dies després es formava el primer tripartit i el PSC tenia una oportunitat insòlita de revàlida. Però, com són les coses, després de dues legislatures governant arreu, el PSC ha sucumbit al canvi de paradigma que ha viscut el gruix de la societat catalana. El canvi que ha dut l'independentisme a ocupar la centralitat de la nostra vida pública.
I hi ha sucumbit tot sol, afeblint-se fins a l'extrem que pot anar a raure electoralment en una posició testimonial. Justament, em sembla, per immobilisme. Per això penso que Parlon no utilitza correctament aquest concepte. I és que aquests darrers anys no gaires han superat en immobilisme el PSC. O no era només retòrica que emmascarava l'immobilisme aquella cantarella de la consulta legal i acordada que ens hem fet farts de sentir, mentre a l'altra banda només hi feien l'orni?
El problema de fons, el que sembla que el PSC es resisteix a reconèixer, és que això ja ha petat, per dir-ho en els termes de Núria Parlon. I que ara es tracta de fer portes noves. Les velles, amb les seves frontisses rovellades, ja no ens valen. Ni tan sols les parets que guardaven. Sap greu que un partit que ha estat certament central i cabdal durant tres dècades ara no sàpiga sinó caminar amb el pas canviat. Què hi voleu fer, ha envellit malament. Però, sisplau, que això no ho facin pagar als altres.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015