Opinió

 

<8/88>

Pere Cardús

03.04.2014

Manual contra la guerra bruta

Els aparells de l'estat espanyol treballen de valent per fer descarrilar el procés independentista català. Fiquem-nos-ho al cap. Siguem conscients que no volem fer una reforma que alteri lleugerament el funcionament d'Espanya. Volem separar el 20% del PIB i el 16% de la població, i deixar d'aportar el 22% de la recaptació impositiva. A banda l'interès sentimental i la resistència patriòtica que puguin presentar alguns espanyols, s'hi juguen una cosa molt més tangible i pràctica: la viabilitat econòmica de l'Espanya actual i el manteniment d'un cert estatus internacional. Cal, doncs, estar preparats per a defensar-nos de les urpes de l'estat, que com més avancem actuaran amb més ferocitat.


De guerra bruta, n'hem parlat sovint. N'hem tingut exemples evidents i demostrats. I alguns atacs no han arribat a explicar-se mai. A continuació, us proposo un cert manual per a prevenir situacions que poden complicar la pròpia vida i perjudicar el bon funcionament del camí cap a la independència. En aquest terreny, és molt important de no enfollir i no veure fantasmes pertot arreu, però tampoc no podem anar amb el lliri a la mà i actuar sense seny. Més que no pas fer el valent, si algú té la sensació de ser víctima de la guerra bruta ha d'adreçar-se als mossos d'esquadra i exposar el cas. Aquest és el camí més segur i encertat. Els consells que vénen a continuació poden servir d'orientació per a prevenir la guerra bruta, en aquells casos, tipificats, que ja s'han detectat.


Alerta el compte corrent. Si sempre és aconsellable de tenir un control minuciós de les despeses en les anotacions dels comptes bancaris, ara és recomanable de controlar també els ingressos. En principi, l'operació que descriurem a continuació va adreçada a activistes molt exposats públicament, però també en poden ser víctimes responsables de finances o directius de les entitats cíviques sobiranistes. La tàctica consisteix a ingressar quantitats de diners --petites, diferents i constants-- al compte d'algú des de comptes opacs provinents de paradisos fiscals. L'objectiu és evitar que el receptor detecti les transferències i, quan el volum acumulat sigui prou gran, engegar una investigació i imputar-li algun delicte o, simplement, publicar informació contaminadora basada en aquests cobraments sospitosos. En el procés d'independència, aquesta pràctica ja s'ha detectat i, per sort, s'ha pogut aturar a temps. Sigui com sigui, i contra allò que es diu sempre: controleu els vostres ingressos bancaris.


Repasseu el correu electrònic. No us ha de fer mandra de llegir el correu que teniu a la safata d'entrada i repassar què ha anat a parar automàticament al correu brossa. Heu fet cap comanda d'armes i munició? Us interessa la pornografia infantil? Oi que no? Doncs assegureu-vos de no rebre correus que puguin indicar cap comportament d'aquests. Perquè alguns responsables de l'Assemblea Nacional Catalana van rebre correus electrònics confirmant-los la possibilitat de lliurar-los una suposada comanda d'armes que havien fet a l'estranger. Quina portada més suculenta no haurien pogut fer els amics d'El Mundo, l'ABC, La Razón o El País, oi? Imagineu-vos: 'Òmnium compra armes a l'estranger', en un titular de portada immens amb Muriel Casals vestida de Rambo. El consell és aquest: reviseu bé el correu, que no hi tingueu respostes a demandes que no heu fet.


Aquesta cara em sona. De fórmules i tècniques per a espiar en tenen moltes i prou sofisticades per a no haver de fer certes coses, però sovint les aparences enganyen. Què hi fan uns suposats agents de policia de paisà controlant la seu de Convergència a Barcelona? La informació que en poden treure des d'una observació presencial és ben minsa. Si realment volen controlar qui entra i qui surt de la seu d'un partit, poden instal·lar càmeres o fer l'observació des d'un pis o d'una camioneta. Per tant, amb quina finalitat real fan un seguiment presencial? La intimidació. I això no tan sols ha passat a la seu de CDC, sinó que hi ha hagut dirigents d'entitats i de partits que s'hi han trobat. Pel cost que té, se suposa que aquesta pràctica la reserven a les estrelles i no als activistes de base. Però cal anar amb compte. Si veieu que aneu trobant un mateix individu desconegut a llocs diferents, demaneu a gent del vostre entorn si el coneixen. I si és que no, fareu bé d'avisar la policia catalana quan us hàgiu assegurat que no són imaginacions vostres. Recordeu que l'objectiu bàsic és intimidar. Com van fer d'una altra manera els guàrdies civils que apuntaven les adreces on hi havia estelades a Sant Celoni. Pura voluntat d'intimidació. 


Que vénen els homes de negre. La pressió fiscal és més gran a Catalunya que no a la resta de l'estat espanyol. La pressió fiscal en dos sentits: la pujada dels imposts i l'esforç d'inspecció fiscal que fa l'estat. L'activació del procés d'autodeterminació ha disparat encara més aquesta pressió quant a les inspeccions. Molts empresaris i professionals, després d'haver-se significat en favor de la independència, s'han trobat sotmesos a inspeccions molt més severes i constants. Jo no hi tinc res, contra les inspeccions fiscals. El problema és quan discriminen per motius polítics. El propòsit és evident: acovardir, evitar més expressions favorables a la independència i, si pot ser, tacar la imatge d'empresaris i professionals. Consell: pagar els imposts que toquen, tenir els comptes ben endreçats i ser bons contribuents.


Si ho diu el diari… Les portades que fan els diaris de Madrid i algun de per aquí a la vora aquests darrers dies són matèria de tesi doctoral sobre la contaminació informativa amb finalitats polítiques. Bombarden sistemàticament amb informacions falses en cerca d'un sol objectiu: escampar desconfiança entre els catalans per perjudicar la independència. No cal que en posi exemples concrets; passeu pel quiosc i feu-hi un cop d'ull qualsevol dia. Són els rumors fets notícia. Fabricats en laboratoris de guerra (actual) i difosos gràcies a aquell comportament primitiu tan conegut: 'Si ho diu el diari, de segur que alguna cosa hi ha de cert.' I el problema es fa més gros si ja no és el ciutadà corrent qui s'empassa la roda de molí, sinó que ens l'empassem els diaris d'aquí i reproduïm el rumor tal com ens arriba. Aleshores, aquell lector intel·ligent que havia alçat una barrera i que es malfiava d'allò que publicaven certes capçaleres, trontolla i acaba creient-se la informació, perquè prové dels nostres mitjans. Consell: recordar que això és una guerra (a la manera moderna) i que hauria estat ridícul que a Londres haguessin llegit i s'haguessin empassat allò que publicaven els mitjans alemanys durant la Segona Guerra Mundial. Cal saber sospesar la credibilitat dels mitjans que llegim o, en el cas dels periodistes, dels que reproduïm.


Un dossier amb el teu nom. Una forma clàssica i prou comentada de guerra bruta és la dels dossiers. Els serveis d'intel·ligència espanyols fa anys que treballen i acumulen informació sobre aquells qui creuen que poden ser un perill per a Espanya. Què en fan, d'aquesta informació? Majoritàriament, preparar informes sobre àrees estratègiques d'interès per a la Moncloa i el Ministeri d'Interior espanyol. A banda els informes temàtics, es preparen dossiers sobre persones, famílies, col·lectius, empreses, partits, organitzacions, etc. Quan algú passa de la ratlla --des de la seva perspectiva-- l'avisen. Pot ser que el dossier en qüestió no tingui cap informació destacada ni comprometedora, però la cosa espanta igualment. Si l'element subversiu no en fa cas, li ensenyen el dossier tancat o l'amenacen de publicar coses desagradables seves o de familiars (i aquí la cosa és més eficaç, perquè un familiar teu no saps què pot amagar). Diuen que hi ha polítics atrapats en aquesta dinàmica. Que tan sols per això s'explica el seu comportament polític. És pràcticament impossible de demostrar. Però que de dossiers n'hi ha hagut, n'hi ha i n'hi haurà, no en tingueu cap dubte. Consell: per a fer el viatge cap a Ítaca cal anar ben net. Si algú pot tenir res pendent, que es retiri o que l'enretirin els seus i s'ho miri a la televisió.


Mira que bé, no parem de créixer! Aquest és el punt més delicat de tots. L'estat espanyol, com tots els altres, han infiltrat agents en organitzacions, partits i empreses per a obtenir informació de primera mà i per endavant. Si en va ficar dins d'ETA, penseu que no ho han fet en l'independentisme? El risc d'infiltrar algú en una organització armada disposada a matar era molt més alt que no pas en les entitats d'un moviment completament pacífic. Per tant, és lògic de suposar que tenim agents espanyols infiltrats en l'independentisme. La cosa no és nova. N'hi havia hagut en el PSAN, en l'MDT, en la PUA, a ERC… I n'hi deu haver en els partits i entitats actuals. Si el CNI funciona correctament, fins i tot n'hi deu haver en el govern. Aquest és el punt més delicat, perquè no és bo de desconfiar sempre de tothom. Però sí que cal alçar les antenes quan observem comportaments que ens fan sospitar. Per exemple, algú que pregunta massa i que té afany de grimpar en les estructures de direcció. Algú que demana detalls aparentment fútils. Aquell que mira d'estimular accions o actituds agressives i poc coherents amb la manera com s'expressa actualment l'independentisme. Aquell que mira de posar-te en contacte amb gent estranya o desconeguda. Quan observem un comportament d'aquests, cal avisar les persones de confiança (que fa més anys que coneixes i que no han estat les últimes d'arribar). I les organitzacions han de tenir previst un protocol de seguretat quan arriba una sospita, preferentment en coordinació amb els mossos d'esquadra. Amb tot, és molt important de no fer córrer rumors de sospita sobre possibles agents infiltrats per dues raons: es pot causar una injustícia molt cruel en cas d'error i es pot malmetre del tot el procediment que cal establir per a comprovar d'una manera segura si realment es tracta d'un infiltrat o no.


Finalment, vull insistir en la importància de no embogir i començar a malfiar-se de tot i de tothom. L'objecte de bona part d'aquestes estratègies són sobretot els dirigents i les persones més determinants del moviment independentista. L'estat no té capacitat ni interès de perseguir els voluntaris de base, que són la majoria i el fonament del procés d'independència. Però els ciutadans i les entitats cíviques sí que tenen la responsabilitat de fer un esforç en aquest sentit. Aquesta societat no ha tingut el poder. Ben al contrari, el poder ens ha anat històricament en contra. No hem hagut de fer-nos responsables de la nostra seguretat i, en canvi, hem forjat una desconfiança raonable en tot allò que s'hi relacionava. Ara volem tenir un estat propi. És a dir, el poder a les nostres mans. I el poder és, sobretot, responsabilitat. La llibertat és la forma més dura i contundent de la responsabilitat. Podem discutir tant com calgui sobre el model de seguretat que volem per a Catalunya, però hem de tenir present a qui ens encarem i qui vol evitar que siguem lliures.

Editorial