Pere Navarro, paradoxal

Desitjo de tot cor que el PP continuï essent el partit que mani a Espanya els anys vinents. És motiu d'esperança. Si el conflicte Espanya-Catalunya acaba en un acord civilitzat –tot i que en dubto-- serà perquè el PP, i no el PSOE, és al poder. Aconseguir-ho amb el PSOE seria impossible per una simple raó: els acusarien de traïdors. Hi ha una constant històrica que diu que els processos d'independència que arriben a bon port sempre tenen dos negociadors a la taula. En una banda, els independentistes. En l'altre, el partit més de dretes i nacionalista del país del qual els independentistes es volen separar. És el PP, i no el PSOE, que ha de ser a l'altra banda.

Aquesta és una constant històrica. Són els més nacionalistes que arriben a l'acord. Tres exemples. A França va ser l'ultranacionalista francès De Gaulle, un militar, qui va negociar el conflicte amb Algèria, que finalment es va independitzar de França. De la mateixa manera, a Israel va ser Beguin, el nacionalista israelià, qui va portar les negociacions amb Egipte l'any 1979. Després de l'acord, Israel va perdre la península del Sinaí. Això mateix podem dir del Regne Unit, on són els partits de dretes i nacionalistes que han arribat a un acord amb els escocesos per convocar un referèndum d'independència. 

A França, a Israel, al Regne Unit, els votants prefereixen que aquesta mena de negociació, que inclou pèrdua de territori, l’encapçalin els més nacionalistes. Creuen, amb raó, que són els qui cediran menys. Que resulta que al final Algèria acaba essent lliure? Els francesos van creure que si De Gaulle ho deia, senyal que no hi havia cap més remei. Els israelians van creure això mateix: s'havia perdut el Sinaí, era cert, però si ho deia Beguin, un home que havia organitzat accions armades durant la joventut, senyal que no hi havia cap més remei. I els anglesos, igual. Tots tenen clar que si el Partit Conservador convoca un referèndum, senyal que no hi ha cap més remei.

En tots tres casos les mateixes negociacions, amb els mateixos resultats, liderades per partits d'esquerres acaben sempre en desastre, perquè els votants creuen que han afluixat massa, que han estat massa tous, que han cedit en excés. I rebenten l'acord. Això va passar amb l'estatut de Zapatero. Els espanyols van creure que havia cedit massa. I el van rebentar per dins.

A casa nostra hi ha gent com en Pere Navarro que encara creu que aquest conflicte nostre es pot resoldre legalment, arribant a un pacte amb l'altra banda. Navarro creu que el referèndum es pot fer de manera legal amb el vist-i-plau dels espanyols. Ell sabrà. Sigui com sigui, i paradoxalment, l'única esperança que tenen els del PSC és que el PP es mantingui al poder. Si el PSOE manés i acceptés el referèndum, l'acusarien de traïdor. I es rebentaria per dins. En canvi, si ho fa el PP, no. Paradoxes de la vida: Pere Navarro només pot confiar en el PP perquè la seva teoria es compleixi. 

andreu.barnils@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

La teoria de Pere Navarro només pot tenir èxit amb el PP al poder. Aquesta és la seva paradoxa.

Apa, Pere, anima't, i molta sort el 2013. En necessitaràs.