Reflexions des de sota l’aigua (II)

Oh, injustícia! Un dels pares de les tres famoses famílies al·lèrgiques al català es lamenta que ‘s’ha vist obligat’ a enviar la seua xiqueta a Pamplona a fer l'ESO, suposem que perquè no l’hagin d’acabar ingressant. Vegin què hi diu un apunt brillant de la brillant blocaire Isabel Sucunza, justament nascuda a Pamplona i, per tant, que sap de què parla: ‘En Pamplona aprenderá UN castellano tirando a basiquillo y CERO catalán, mientras que en Barcelona aprendería castellano y catalán tirando a basiquillos, sí, pero los DOS.’ Llegeixin l'apunt, llegeixin-lo, que mentrestant els espero aquí.

Doncs això: els espanyols tenen el vici de donar per fet que els xiquets catalans, per definició, no tenen un nivell de castellà acceptable. Un raonament lògic mentre també donin per fet que, a les escoles d’aquí, cada vegada que parles castellà t’obliguen a sostenir dos ‘Pompeus’ amb els braços en creu i a desinfectar-te la llengua amb una senyera sucada de ratafia. Però, a aquests espanyols, els podríem demanar: i el nivell de castellà de la vostra canalla, ja ho és, acceptable? Si de cas, feu-ne primer la prova amb els vostres, i després ja en parlarem. Perquè exigir el grau de filologia hispànica a un xiquet d’Olot mentre a un altre de Quintanilla de Onésimo li deixeu passar un cinc pelat, és fer una mica de trampa.

Mirin: fa vint-i-cinc anys, i ja em perdonaran la batalleta, les víctimes de la terrible immersió lingüística rebíem unes lliçons de castellà (sí, sí, de castellà) que tractaven el ‘loísmo’, el ‘laísmo’, el ‘leísmo’, el ‘dequeísmo’, i que gira i que tomba amb uns exercicis estranyíssims que pretenien adreçar-nos la castellana parla o, en el millor dels casos, prevenir-la d’aquesta llista de pecats mortals. Fins aquí, tot molt bonic.

El cas és que la nostra tendra oïda quadribarrada mai de la vida no havia tingut el gust de topar amb aquesta classe de perversions i, és clar, els exercicis eren cosa de bufar i fer ampolles, senzillament perquè les frases que havíem de corregir ens grinyolaven pertot arreu: 'A Soraya ‘la’ gusta mucho el cine' (Aaapa, aquí!); 'Al caballo ‘le’ mataron en la batalla' (Aaalça, Manela!), 'Es posible ‘de que’ llueva mañana' (Fot-li, que és de Reus!). Tota la classe esclatava en riallades amb les explicacions òbvies d’una professora aragonesa. I bé, tot això per donar a entendre que, a les aules de Segòvia, segur que també els passava igual.

El nostre castellà era el que sentíem a la ‘tele’, quan a la ‘tele’ parlaven bé, i era el que llegíem als llibres, quan els xiquets llegien llibres. Ara, els nanos catalanopensants consumeixen el castellà del cinema, de les sèries, dels videojocs, dels còmics, de l’internet, i, en definitiva: que, si encara parlen el català o fan catalanades, ho hauria d’investigar el Vaticà, perquè és un miracle. Amb tot, a l’espanyola oïda d’Espanya, el castellà articulat per catalanopensants mai no serà prou tolerable, mentre que la resta d’accents i accidents lingüístics de l’estat, per accidentats que siguin, sempre seran considerats entranyables i lògics contagis sobre l’espanyol de llei, que, com bé deu certificar la RAE, és el que parlen a Pamplona.

[Ací podeu llegir la primera part d'aquest article.]

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Exigir el grau de filologia hispànica a un xiquet d’Olot mentre a un altre de Quintanilla de Onésimo li deixeu passar un cinc pelat, és fer una mica de trampa.