Opinió

 

<76/88>

Marta Rojals

13.11.2008

Quan demà no és un altre dia

La Hannah Jones ha dit que prou. Als seus tretze anys, aquesta adolescent britànica diu que ja en té prou d'hospitals, d'operacions, de tractaments i d'experiments; que després de vuit anys de batallar contra la leucèmia i els seus derivats ja sap prou bé de què va, això de patir. I patir per patir, doncs que no. Així que el forat que se li ha obert al cor per efecte de les mil i una quimioteràpia ja pot fer via, que la Hannah, aquest cop, no oferirà resistència.

No ens podem imaginar el grau de sofriment d'una criatura que, com a mal menor del seu mal, opta per plantar-se amb una perspectiva vital màxima de sis mesos a la butxaca davant l'alternativa de sobreviure, o mal-sobreviure, a un arriscat trasplantament de cor provisional i sense garanties que la medicació antirebuig no li acabi ressuscitant el càncer. Una moneda a l'aire amb dues creus. Mal per mal, el mal que ja té. Morir per morir, morir d'allò que ja té, i a casa, que és on la canalla ha d'estar per Nadal.

Però el rebombori del cas ve del fet que la Hannah només té tretze anys: és allò que en diuen, en el llenguatge judicial, i per a agafar distàncies, una 'menor'. De manera que ara toca discutir si una 'menor' és prou capacitada per a decidir sobre la pròpia vida, o més precisament, sobre la pròpia mort. Perquè de capacitada per a patir, ja hem vist que ho és, i amb totes les facultats, però per a alguns fanàtics de l'elongació absurda de vides mortes aquesta penosa aptitud encara els sembla que pot donar més de si.
Entre aquests convençuts hi devia haver els metges, perdó, les autoritats sanitàries, que, incapaces de doblegar la voluntat de la Hannah, van fer l'intent per la via tribunalícia de suspendre un momentet la seua custòdia als progenitors i així, 'pel bé de la pacient', poder forçar l'erràtica operació tant sí com també. És clar, potser es pensaven que la millor cosa per a ella era de veure's arrabassada dels braços de sos pares sota una intermitència de llums carabasses, embotida per força en un furgó medicalitzat, immobilitzada per mans de ferro amb guants de làtex fins que no li pugés l'anestèsia, i, arribada en una sala d'operacions guardada de portes per agents uniformats, que li esberlessin l'estèrnum per entaforar-li un cor de segona mà que no desitja. Que bonic. I tot aquest tràngol perquè, finalment, qui tant de bé li vol pugui respirar amb la consciència tranquil·la d'haver complert la missió que Nostrossenyor li ha encomanat. Sort que els tribunals anglesos, fent cabal dels assistents socials que havien escoltat la xiqueta mirant-li als ulls, de maniobres sàdiques, no n'han volgut saber res.

Argumenten els contraris al dret de decidir de la Hannah que, com que és 'menor', encara no en sap prou res, de la vida; sí, potser és cert, però més aviat per la raó que, la seua, no ha estat vida per l'edat que té. Així, doncs, ara que n'ha fets tretze, que li deixin provar com és, encara que sigui sis mesos.

Editorial