Sessió de nit

Tres són les vegades que, com a mínim, el va insultar. Li deia, tota cremada: 'Tens més peus que cigala!' Repetidament, en veu alta, al mig del bar Bonobo del barri de Gràcia de Barcelona. Aquest bar, que cada nit m'agrada més, el gestiona el cantant del grup de blues Sol Lagarto. Sempre que hi vaig, hi topo actors i actrius de TV3 (i l' estol corresponent de noies bufones, netes i dutxades que els papallonegen al voltant). L'ambient és distès i agradable. La música, molt ben tractada. Amb això vull dir que els insults d'aquella dona realment desentonaven. Però pitjor va ser quan l'agredit, un tranquil consumidor de cervesa, tip de veure's insultat sense raó, va respondre amb insults. Ai família! La dona que s'aixeca, s'acosta a l'home i li trenca l'ampolla de vidre al cap. Sang. L'home va reaccionar immediatament: un cop de puny va deixar la dona estesa a terra. Silenci. Després tots, inclòs jo, vam trobar del tot normal que la cambrera, perquè va ser una cambrera, expulsés l'home agredit i no la dona agressora.

Dues són les raons de l'expulsió. Primera, que l'acció va ser confusa, poc vista. I després, que des de petits ens han inoculat, dins el nostre petit cervell masclista, que una dona no es pega. Quan hi ha agressió només podem culpar-los a ells. Els homes, únics responsables. Això mateix ens passa amb els nostres polítics: només els podem culpar a ells. Ben tip n'estic, que la responsabilitat de qualsevol mal recaigui sobre ells: de qui és la culpa de l'encariment del preu dels pisos, de la falta de feina, de l'augment de la violència domèstica, de la pobresa del tercer món o de la degradació del medi? Dels polítics, únics responsables. Deu ser que venim d'un temps fosc en què els trobaven a faltar. No hi eren, durant la dictadura. I quan van tornar tothom els esperava amb els braços oberts. Ells ho arreglaran tot! Després de trenta anys els superhomes comencen a posar-se a lloc. No ens ho han de resoldre tot, però tampoc no són els culpables de tot. De fet, els molesta que els ho diguin, però la veritat és que no són tan importants. O és que no hi ha especuladors immobiliaris, empresaris que deslocalitzen, obrers agressius, banquers que xuclen l'Àfrica i constructors de cotxes? Els periodistes ens hauríem de dedicar més a aquests últims i no tant als polítics. Jo diria que ens afecten més la vida les decisions dels amos del Corte Inglés, la Caixa, Avertis, o Mediapro que no pas les declaracions del polític de torn. D'allò que sí que els podem culpar és de no fer res, de no frenar els poders fàctics..., que hi són.

Un dels moments més agradables que he viscut darrerament va ser dimarts. Tot treballant per Vilaweb TV vaig poder demanar al senyor Jaume Roures, amo de Mediapro, si creia que Puig Antich lluitaria per les condicions laborals dels treballadors de Mediapro, una de les productores més grans d'Europa. La pregunta el va ofendre. Molt. Ja s'ho farà. A mi, em va ofendre comprovar que els nostres homes poderosos, no estiguin acostumats a això, que els facin preguntes impertinents. Els deixem lliures, en pau. I hauria de ser al revés. Hauríem de collar-los. Com es diu al film 'Primera Plana' del periodista Willy Wilder, fins i tot hauríem de saber la marca dels calçotets que gasten. Obsedits pel polític de torn permetem que facin i desfacin a voler.

I acció: això ens fa falta. I no tantes conferències de premsa. Sort n'hi ha que ens ha caigut a sobre l'era Montilla. Bona, la que ens espera. Ja dormo ara. Avorriment en majúscules. Res de blufs espectaculars a la Pujol, ni sortides de to innòcues però originals de Maragall. Res. Tot serà llegit, ordenat, previst. Perillosos buròcrates al minipoder. Gris. Començant pel missatge de Nadal que ens tirarà a sobre. Amb sort, reaccionarem fugint de les conferències de premsa i cercant uns altres protagonistes. Serà de cine. Començarem a rodar.

andreu.barnils@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet