Opinió

 

<68/88>

Marta Rojals

10.07.2009

Xiquets 2.0

Qui no s'ha trobat mai amb el típic progenitor estarrufat que canta les habilitats tecnològiques de la seua criatura en els termes que ui, és espavilada que fa por: tres anys que té, i hauries de veure com remena el ratolí de l'ordinador, l'iPhone, el comandament del DVD..., el dia que ens en descuidem, ens portarà a vendre. Coi, és que els xiquets viuen el seu temps, ves quina cosa. I nosaltres, parlant de tot, ja el vivim, el nostre temps? I l'escola, i els mestres, i els legisladors de les lleis educatives, ja el viuen, el seu temps?

Diuen que la nova llei d'educació catalana permetrà que les escoles i els instituts puguin desenvolupar programes pedagògics de collita pròpia, sempre que els alumnes arribin a adquirir les competències que exigeixi el departament que avui encapçala el senyor Maragall. Però, des de fa uns quants anys ja han anat sortint alguns centres d'infantil i primària que fan provatures en aquesta direcció, experimentant amb models d'ensenyament alternatius als tradicionals, i és que l'escola analògica ja fa temps que s'ha demostrat obsoleta a l'hora d'oferir les eines que el portador d'un cervellet de l'era digital requereix per créixer, fer-se persona i guanyar-se la sal.

I és en aquesta mena de debats que sempre surt qui es lamenta de la falta de disciplina, d'esforç i de constància de la canalla d'avui. Que no estan motivats, diuen. Casualment, solen ser individus que van néixer i viure la infantesa en llars on les úniques coses endollades eren la nevera, la 'tele' i, a tot estirar, els llums de la tauleta de nit. Doncs jo diria que no cal patir, que la disciplina, l'esforç i la constància tornaran, segur, quan l'escola ofereixi als xiquets instruments que casin amb la seua realitat present i siguin vàlids per a construir la seua realitat futura. No veig que la motivació els pugui arribar per una altra via que no sigui aquesta. Els continguts podran ser els mateixos, o més aviat no, però la manera d'administrar-los per força haurà de ser diferent, perquè en el món d'avui, que literalment ja és diferent del d'ahir, els trens cada vegada hi passen més de pressa, i pobret d'aquell que hagi de córrer: déu no vulgui que sigui mestre, alumne, director d'escola o conseller d'educació.

Tot això dels canvis, dels trens i dels instruments em fa pensar en aquella colla de grecs de la quinta de Plató que recelaven de l'escriptura perquè era cantat que ens havia de fondre la capacitat de memoritzar. Doncs ja ho hem vist, algun llençol hi devíem perdre, sí, però no pas la bugada sencera, i no ens ha anat pas tan malament. De la revolució Gütenberg ençà, no fa pas tant, se'ns ha transformat fins i tot l'estructura del cervell, una estructura que ara, amb els envits de la revolució tecnològica, ens torna a fer curt, i que espera una centrifugació sense precedents en la història dels bípedes de cul inquiet.

I així ha estat que ens hem trobat de nas amb uns xiquets 2.0 que no porten pas el mateix 'software' que nosaltres, que encara necessitem actualitzacions contínues per a no perdre el fil del present. Nosaltres ja vam gaudir del minut de glòria propi quan els nostres pares van presumir que sabíem programar el vídeo amb aquella gràcia natural. Ara els toca a ells, no els ho féssim més complicat només perquè alguns dels seus predecessors viuen en la il·lusió que un dia ens despertarem de tot aquest desgavell i tot tornarà a ser com abans, que era quan les coses anaven com havien d'anar i eren com havien de ser. Per tant, l'escola del futur, que és l'escola del present, ha de ser feta a la seua mida, a la mida del món que viuen, que no sé si és ben bé el mateix que el nostre, però segur que és el seu. Dit d'una altra manera: l'escola serà digital, o no serà. I després ja podrem tornar a parlar de disciplina, d'esforç, de constància, i de tots aquells valors que, per revolucions que vinguin, no en saben res, de dates de caducitat.

Editorial