Opinió

 

<68/88>

Martí Estruch Axmacher

02.07.2009

Amb Baltasar Porcel a Berlín

L'atzar ha volgut que un dels darrers actes públics en què va participar Baltasar Porcel fos el que la Delegació de la Generalitat a Alemanya i l'Institut Ramon Llull vam organitzar per celebrar Sant Jordi a terres germàniques. El motiu, l'excusa, era l'aparició de la traducció a l'alemany de 'Mediterrània. Onatges tumultuosos', una barreja de compendi enciclopèdic i de declaració d'amor a aquesta mar i a les terres que l'envolten. Ens va explicar que l'havia escrit a partir dels coneixements acumulats al seu cap i sense consultar cap paper. Entre els qui hagin llegit el llibre augmentarà o bé l'admiració per l'escriptor o bé la sensació que no sempre deia la veritat.

En el dilema anterior, jo em quedo amb el dubte. Perquè el cas és que Porcel era una persona sàvia, d'una cultura vastíssima, que sabia de tot i molt. Aquest és un tret comú amb personatges com Joan Coromines, Miquel Batllori, Albert Manent, els Ainaud de Lasarte, Joan Triadú, Max Cahner o Joan Solà, que hom dubta si trobaran continuïtat entre les noves generacions de lectures escasses, especialització obligada i escriptura twitterotelegràfica. Acabat d'aterrar Porcel a la capital alemanya, dinàrem al restaurant Luther & Wegner del Gendarmenmarkt berlinès, un dels locals històrics de la ciutat, prenent el sol i menjant la popular Wiener Schnitzel, especialitat de la casa, acompanyada d'espàrrecs de marge frescos i regada amb un Riesling que no va acabar de fer el pes a l'escriptor. De seguida em vaig adonar que cap dels qui l'acompanyàvem a taula era prou 'sparring' per a ell. La conversa va fluir, però vaig pensar que ell es devia ensopir, com es deu ensopir el Barça quan juga contra un dels petits.

Aquesta manifesta superioritat cultural, plenament conscient, ostentosa, és la que fa que no pocs considerin que Porcel era pedant, també a l'hora d'escriure, o si més no mancat d'humilitat. Potser sí. Mentre l'escoltava, pensava que tampoc no deu ser fàcil anar pel món sabent que la majoria de persones amb qui et trobaràs o amb qui conversaràs no et poden aportar res des del punt de vista intel·lectual. Segurament per això, a Porcel, li esqueien més els monòlegs que no pas els diàlegs. Recordo que, arran de la seva malaltia, va passar de participar en les tertúlies d'Antoni Bassas a Catalunya Ràdio, on no acabava de trobar el seu espai, a intervenir-hi telefònicament en solitari, sovint amb discursos brillants i divertits, plens d'ironia, vorejant sempre la 'boutade', en què el periodista s'havia de limitar a punxar-lo de tant en tant.

També a Berlín va mostrar-se inspirat i brillant en l'acte literari de la tarda, davant el públic que el va anar a escoltar a la Schwartzsche Villa. Va llegir un fragment del llibre en català, sense gaire entusiasme, per després deixar-se anar en les respostes al moderador que el va interrogar. Va parlar dels seus orígens i va donar gràcies per haver nascut sota una dictadura política i religiosa: com que no l'interessava gens, es va veure obligat a construir el seu propi món des de zero. Recordo també una reflexió que va fer sobre les diferències entre el món germànic i el mediterrani. El nord, va dir, ha d'ordenar la vida perquè és molt dura, el clima no perdona. Al sud, en canvi, no ens cal aquest ordre, perquè tot ens és donat sense un esforç excessiu. D'aquí ve que els uns tinguin una visió moral del món i de la vida i els altres una visió vital. En un to de gran llibertat i en una actitud de tornar de tot, fruit potser de l'anarquisme del qual es proclamava hereu, va acabar malparlant dels polítics i de la religió, mostrant-se contrari a qualsevol imposició i dient que Catalunya ha de sortir d'Espanya perquè d'imbècils n'hi ha a tot arreu, però a Espanya encara més.

'Per a Martí Estruch, en aquest dia ple de vitalitat', em va escriure a la dedicatòria del llibre. Porcel era un home d'una gran vitalitat, gesticulador, amant dels plaers, creador ambiciós i orgullós, lliurat en cos i ànima a l'art i a la cultura. Un càncer, la pesta del nostre segle, que tan aviat mata mares d'amigues com padrins, periodistes i professores estimades o coreògrafes admirades, ha estroncat la vitalitat de Porcel. En pau reposi.

Editorial