Opinió

 

<68/88>

Carlota Franco

05.02.2008

Ball de màscares

Màscares per a amagar-nos, màscares per a protegir-nos, màscares per a transgredir. Desinhibició, disbauxa, sàtira, frivolitat. Màscares per a jugar a ser una altra persona sense deixar de ser nosaltres mateixos.

Per carnaval les màscares es poden lluir sense censures. N'hi ha que criden l'atenció i n'hi ha que passen desapercebudes, eclipsades per les primeres. Hi ha màscares tan ben fetes que es confonen amb la pell de qui les porta, fins al punt que resulta difícil d'esbrinar on s'acaba la disfressa i on comença la persona, fosa amb el personatge. Aquestes són les preferides pels qui fan de totes les nits de festa un carnaval. Són poca-soltes, sàtirs, aguts, enginyosos, de pensament ràpid, humor àcid i llengua llarga. Gaudeixen escandalitzant els interlocutors i els espectadors que observen. Tot això els fa magnètics, atractius i alhora ofensius. Te'n deixes seduir i després no saps com ha pogut passar. I llavors recordes que, quan és carnaval, tot s'hi val.

Ara, dur sempre la màscara posada té alguns riscos. Perquè un s'hi pot arribar a trobar tan còmode, protegit pel personatge que ha creat, que s'hi transforma de veritat, sense pretendre-ho. O perquè el dia que per fi té ganes de treure-se-la, quan ja li fa nosa, no sap com fer-ho, perquè se sent incòmode, encara que això no ho confessarà mai.

Qui s'ha acostumat a viure amb la màscara posada només és vulnerable a qui aconsegueix de desemmascarar-lo. Perquè és aleshores quan se sent desprotegit, nu. I, potser, també alleujat. Perquè els més àcids, els més sàtirs, els més poca-soltes, els més infranquejables també tenen sentiments.

Editorial