Opinió

 

<68/88>

Marta Leblanc

23.01.2008

Del cap a l'estómac

Parla per telèfon. Som al vespre, en un vagó, i ella parla per telèfon. És una senyora. Una senyora que ha trucat a no sé qui per saber on aniran demà dissabte a dinar, a quin restaurant aniran. Quan ho sap (i també que el coneix), d’alguna manera talla la conversa i penja. I s’embutxaca el telèfon i s’alça, perquè el tren ha arribat a l’estació on ella volia arribar. Aleshores la veig dempeus, m’adono que és un sac d’ossos, com X, o Y, com Z, que és en qui em fa pensar: en una amiga a qui fa anys que el cap, per raons que desconec, li castiga el cos, per raons que desconec té anorèxia. Si és tal com Z, si la senyora que ja no és al vagó perquè el tren ha arribat a l’estació on ella volia arribar, si té anorèxia.

Alto, Leblanc. La senyora sols ha trucat per saber on anirien a dinar. No t’emboliquis. Què t’empatolles?

Anorèxia, per raons que desconec. Un dia darrere l’altre Z va deixar de menjar fins a ser pell i ossos, i la van ingressar. En un hospital, de primer; després en una residència. La vigilaven. A la residència la vigilaven amb càmeres. A l’habitació, al vàter, al passadís. Vivia tancada. Amb normes, normes imposades. Rehabilitar el cos a la ingesta d’aliments per salvar la vida. O perdre-la pel cap. No la va perdre. Ara viu a l’aire lliure. A l’aire lliure i a ca seva i allà on vol i amb mínims. El mínim de proteïnes, d’hidrats, de greixos, d’improvisació. Quedem dissabte a dinar? ‘On? Què?’, vol saber. I tu beuràs aigua. ‘I hi haurà més persones?’ I jo beuré vi. ‘N’hi haurà més?’ Si tu vols, al teu costat.

Editorial