De què serveix una manifestació i un acudit

Aplegar tanta gent com la que va sortir dissabte als carrers de Barcelona no és fàcil. A casa nostra ho fa el Barça quan triomfa i el papa i Bruce Springsteen quan ens visiten, si se’m permet la incorrecció de posar de costat un emblema de la religió antiga i un de la moderna. Ara, fer bellugar el personal per motius polítics és força més complicat que no fer-ho pels opiacis populars adés esmentats. La Plataforma pel Dret de Decidir ja ho ha aconseguit dues vegades. Barretada, idò, o ‘chapeau’, a l’afrancesada. La Plataforma fa la funció que els partits no poden i segurament no volen assumir, i que en unes altres èpoques havien exercit entitats com la Crida. Diumenge, mentre païa l’èxit de la convocatòria, vaig elaborar el meu decàleg particular sobre les utilitats d’una manifestació com aquesta.

1. Com deia l’altre dia, serveix per comprovar que som més dels que ells volen i diuen. També per enyorar la gent de Contrastant: la seva web ja no dóna xifres d’assistència, sinó que ens recorda que van menjar llom a la sal (amb puré de poma i salsa tàrtara) al sopar de comiat d'ara farà un any. En tot cas, érem molts milers i ben avinguts.

2. A més de ser molts i ben avinguts, em va agradar especialment que totes les edats hi fossin representades. Hi havia molts pares amb nens, molts cotxets, molta gent gran, famílies senceres... Al País Basc (que, ja ho sé, no és el nostre model) les manifestacions independentistes sempre han estat populars en el sentit literal del terme: una part del poble surt al carrer. Aquí, fins fa ben poc, les manifestacions independentistes eren un reducte juvenil, sovint postadolescent, i sempre érem els mateixos. El canvi de tendència és molt important.

3. Perquè, encara que a TV3 no se n’assabentessin, la manifestació de dissabte va ser, també, una manifestació independentista. Sobiranista, si algú ho prefereix. El motiu eren les infrastructures i la demanda, òbvia, de poder gestionar-les nosaltres mateixos, però els crits d’independència se sentien a tots els blocs de la marxa (a excepció, és cert, del d’ICV). Cada cop més gent s’adona que no és que nosaltres vulguem marxar d’Espanya: és que ens en fan fora! Com deia el Titot des de dalt de l’escenari, els espanyols són els primers que no ens en consideren: n'hi ha prou de veure el tracte diferencial que ens dispensen contínuament.

4. Parlant de TV3: el titular de dissabte al matí ja era premonitori: ‘La Plataforma pel Dret de decidir manté la marxa per les infrastructures, tot i el restabliment del servei de rodalia’. Pesats, aquests de la Plataforma! Al Telenotícies Vespre ho van ventilar en tres minuts i una breu connexió, frisosos, suposo, de connectar en directe amb un discurs de Zapatero. Algú devia decidir que la manifestació no mereixia ser transmesa en directe pel 3/24. Quanta gent ha de sortir als carrers del nostre país perquè la nostra ens l'ensenyi? En contraposició: quin plaer arribar a casa i passejar per VilaWeb i la resta de diaris digitals, repassar l’excel·lent minut a minut de Nació Digital, comprovar l’activitat de Poliblocs, veure com s’afegien àlbums de fotografies aquí i allà... Encara que el Bolaño de torn cridi a l’ordre la televisió oficial, això no ho atura ningú. Si TV3 no entrevista Sobrequés o Laporta, VilaWeb TV sí que ho fa.

5. La manifestació va servir també per veure Pujol i Maragall junts, encara que a uns metres de distància. Trobo que últimament coincideixen bastant, no sols a Polònia. Els dos darrers presidents mostraven el seu desafecte al carrer, mentre l’actual es feia passar l'enrabiada, fins i tot superior segons que ens va anunciar, a casa seva. Ja se sap: els governants no sempre poden estar al costat del poble. O potser sí: en el seu bloc, el gran Joan Ferran destaca que 6.900.000 catalans no es van manifestar. Si treballés a TV3, el seu programa es diria ‘L’altra mirada’.

6. Un altre del PSC que aporta bon material de camp per als estudiants de psicologia: quan el conseller Nadal insinua que, en les mateixes circumstàncies però amb un govern del PP a Madrid, ell hauria sortit al carrer, som davant una mostra d’hipocresia, de cinisme o de sinceritat? Gran dilema conceptual, aquest.

7. La manifestació també va servir, si calia, per comprovar que CC OO i UGT continuen a l’avantguarda de la defensa dels interessos de la classe treballadora. Sap ningú on eren? Tenien un casament? Com diu la cançó: a què dediquen el temps lliure ells? Sí que hi eren, i s’agraeix, Sindicalistes per la Sobirania i la Confederació Sindical.

8. En una futura reencarnació del nostre país, no sols hem de demanar a qui s’ocupi d’aquests afers que ens procuri uns altres veïns, sinó que li hem de reclamar que ens augmenti la dosi de rauxa i ens disminueixi la de seny. Malgrat la colla que érem, quin poc soroll que fèiem! Pocs crits, poc color, menys imaginació (bravo per uns globus gegantins de Catalunya Acció), només quatre tambors (al bloc d’ICV: al Saura allò que és del Saura) en un país de músics i grallers... Allò, més que una manifestació de catalans emprenyats, més aviat semblava un funeral. Com deien aquells: som així.

9. Les manifestacions són, al capdavall, expressions d’una frustració popular. La gent que surt al carrer voldria que les coses fossin diferents i no es resigna a quedar-se a casa i veure-les passar. Vejam si els polítics, tots i de tots els colors, avancen cap a formes reals de democràcia 2.0, més enllà de discursos de bones intencions. A casa nostra, hi ha per a explotar les fórmules clàssiques de referèndums i llistes obertes, i les més noves de pressupostos participatius i d’elaboració de lleis amb l’ajut de wikis. La democràcia basada únicament en el pas per les urnes cada quatre anys és un frau i la gent cada cop n’és més conscient i s’absté activament de votar.

10. El darrer motiu que em fa feliç, i el més important, és el bon sabor de boca que em va deixar veure marxar de l’Estació de França gent que portava banderes d’Esquerra, de Convergència, d’Iniciativa i de les CUP, barrejats, parlant animadament entre ells, comentant la jugada. Potser sí que un altre país és possible.

(Entre parèntesi i com a epíleg al decàleg, no puc resistir la temptació de compartir un acudit que m’han explicat: ‘Què cridaven deu gambes que també van assistir a la manifestació? Som una ració!’ Lliures o oprimits, mantinguem el sentit de l’humor.)

mestruch@correu.mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet