Opinió

 

<66/88>

Jordi Borda

22.04.2004

Bon cop d'estic

Recapitulem. La Comissió Executiva de la Federació Internacional de Patinatge ha reconegut oficialment la Federació Catalana com a membre de ple dret. Les seleccions catalanes tenen via lliure per a deixar estar les costellades reivindicatives de cada Nadal al Palau Blaugrana o al pavelló de les Comes (les del Camp Nou i de l’Estadi Olímpic Lluís Companys continuaran, de moment) i competir internacionalment en condicions d’igualtat amb qualsevol altre país.

No és cap fenomen artificial, ni cap conspiració de despatxos, allunyada de la vida diària dels esportistes, tal com ho volen vendre des dels despatxos polítics (ara sí) de Madrid. L’hoquei patins, la nau insígnia de la Federació Catalana de Patinatge, té una extraordinària implantació al Principat i dificultats per a arrelar a Espanya, tot i els intents d’expansió fets. Dades: la Federació Catalana controla 800 llicències i 700 equips. I 16 dels 20 equips de l’Ok Lliga (l’antiga Divisió d’honor) són del país. És d'aquí que han sortit dirigents de primer nivell, decisius en el procés d'aquests últims mesos. En el moment del reconeixement, el president de la Federació Espanyola, el de la Federació Internacional, i el seleccionador espanyol parlen català.

Els missatges més crispats que arriben de Madrid fan pensar que l’admissió de Catalunya ha estat una traïció de primera magnitud i una situació anòmala, excepcional i inèdita. Però això no és pas veritat. Portugal va admetre amb normalitat el reconeixement de les federacions de Moçambic, Angola i Macao, quan, els anys 70, encara eren colònies portugueses. Moçambic i Angola ja són independents. Macao ha passat a dependre de l’administració xinesa, sota un règim especial d’autonomia, però la Xina ha acceptat amb naturalitat l’existència de la Federació xinesa i la de Macao. Espanya, no. El govern xinès ha estat pràctic: d’hoquei, gairebé no n'hi ha al país, i la tradició a l’antiga colònia portuguesa és llarga i profunda. El govern espanyol, en canvi, fa servir a la desesperada tots els recursos públics a l'abast per invalidar el reconeixement català a l’Assemblea de la Federació Internacional que s’ha de reunir a la tardor. Fins ara l’Assemblea no ha invalidat mai un acord de l’òrgan executiu. Potser el costum ja ens ha fet immunes a escandalitzar-nos d'aquesta mena d’actituds, però voldria subratllar que es tracta d’una institució pública de primer nivell, un govern de la Unió Europea, que esmerça diners per invalidar una decisió sobirana d’una institució privada d’abast mundial.

Juan Antonio Gómez Angulo deixa de ser secretari d’estat de l’Esport. És ell qui va protagonitzar una escena grotesca a Sidney, per una interpretació de l’himne de Riego abans d’un partit de Copa Davis entre Austràlia i Espanya, i és ell qui s’ha posat en contacte amb els delegats de l’Assemblea de la FIRS per convèncer-los que votin contra el reconeixement de la Federació Catalana. El seu substitut és Jaime Lissavetsky, un dirigent del PSOE que a la primera entrevista concedida a un mitjà de comunicació va voler exhibir els seus coneixements esportius, però va ser incapaç de recordar ni un sol nom de cap jugador en actiu de l’Ok Lliga. Doncs bé, aquest serà l’encarregat de gestionar la situació.

Passi què passi, el pas endavant és irreversible, si més no en un aspecte. Si el nou govern espanyol manté la línia de Gómez Angulo i prova de boicotar el reconeixement de les seleccions catalanes, ens farà tant de mal com un cop d'estic al ventre, sí. Però també deixarà veure clarament quin és el model de l’Espanya plural que defensa (el govern i el partit que li dóna suport). I, a sobre, sols ens deixarà un únic camí possible. Si no podem ser Escòcia, Macao o les Illes Fer-Òer, haurem de treballar per ser la Gran Bretanya, la Xina o Dinamarca.

Editorial