El gran salt endavant, de la barra

Una tarda d’aquestes vaig entrar en un bar de barri, un d’antic i atrotinat, ple de motius taurins a les parets, que té un públic de fans dels toros i de fàries. Bé, tenia. Dic tenia, perquè ara el bar és buit. Mentre provava d'aclimatar-me a la manca de fum i de clients, vaig sentir una espectacular i sonada escurada de gargamella, 'aaaaauuuuugggggghhhhh!', que em va fer girar el cap automàticament cap a la barra, d’on, amb prou feines, emergia el cap d’una xinesa grassoneta que es va quedar paralitzada, mirant-me fixament als ulls. Jo també. El temps es va aturar uns segons. Silenci. Però es veu que ella no podia parar. Tampoc no devia creure oportú dissimular. No. Perquè tot d’una (que em disculpin els maniàtics) dels seus llavis va brollar lentament un gargall gegantí que l'autora va deixar caure amb parsimònia oriental barra avall. Suposo que allà a sota hi devia tenir la galleda de les escombraries, o vés a saber. Res, com la primera intenció és la que val, vaig reprimir l’arcada i li vaig demanar un 'carajillo'. Em costa dir “cigaló”, francament. Sóc antic. I ella me’l va fer, com qui no vol la cosa. I és clar que no la volia gaire, la cosa, perquè el beuratge era infecte.

Aquest és l’enèsim bar dels meus barris que cau en mans d’un xinès. Els van comprant tots. 'Trinco-trinco', segons que m’han dit. Darrerament, el fenomen creix a un ritme vertiginós. Conec un xinès que té una floristeria i fa anys i panys que no fot ni brot, assegut al fons de la botiga, camuflat darrere un ficus, jugant a l’ordinador. Mai no m’ha semblat que tingués gens d'interès a vendre una planta, ni a fer un ram de flors. Un dia li vaig comprar un test per a regalar i em va dir que l’agafés jo mateix, que li feia mal l’esquena. Doncs, bé, quin espant, el florista accidental ha comprat el restaurant del costat, un 'asador' basc, ha contractat uns cambrers locals i passa el dia mirant fixament, escandalosament de prop, el raig de cervesa del sortidor, quan els seus companys serveixen una canya. Es veu que enyora l’hipnosi de la pantalla de l’ordinador. Resultat: tururut 'asador'.

Antigament, quan els xinesos obrien restaurants xinesos, anàvem bé. A més, per regla general, els xinesos que obrien un restaurant xinès solien ser xinesos de l’ofici. Sabien cuinar les seves coses, servir-les i, en acabat, dir-te, sempre impertèrrits, 'quiere chupito?'. Sense 'un'. Ara no va així. Per què tots els xinesos que no tenen ni idea d’hoteleria compren els bars i restaurants de tota la vida i s'instal·len darrere el taulell, sense canviar el menú, ni treure la pols de les velles ampolles de Calisay d’allà dalt de tot? Per què? De quina regió de la Xina deu provenir aquesta tongada de restauradors emprenedors? A què es dedicaven a casa seva? A l’hoteleria, no. Això és clar. Per què, doncs, han agafat gust a un ofici pel qual, clama al cel, no tenen vocació, ni habilitat, ni ganes de practicar? Per què? Què passaria, eh, si de cop i volta, per exemple, tots els treballadors del metro de Barcelona, tots sense excepció, es posessin d’acord per emigrar a Xangai amb les famílies, compressin tots els restaurans de la ciutat i s'estiguessin quiets, impertèrrits, darrere la barra? Eh? Què dirien ells, aleshores, quan els condemnessin a menjar rotlles de primavera mal fregits? No ho sabem. Si més no, de moment. Molts elements d’aquesta tongada de restauradors passius, tampoc no demostren una gran habilitat ni interès per fer conversa amb ningú. Són reservats, silenciosos, estan sempre concentrats en l’arriscada missió d’infiltració que duen a terme. Infiltració i innovació. En conec un altre que fa els 'bikinis' amb una planxa de planxar roba, de debò.

No tinc res contra ells, però sí contra la degradació accelerada del gremi de l’hoteleria dels meus barris. Més que degradació, és una ocupació legal. Em preocupa. M’inquieta. No hi entenc, en negocis, però suposo que si una persona, fins i tot de la Xina, compra un bar, és perquè s’ompli de clients, per oferir un bon servei, tenir bons productes i, així, guanyar-se la vida. Segons que sembla, a molts xinesos dels que conec, els és igual si el bar és ple o és buit. Si fa calaix o no. Viuen al bar. De què viuen? Ni idea. I si mantenen aquesta estratègia, al ritme que van, aviat tots els bars de Barcelona seran buits i ells ens miraran passar pel carrer, impertèrrits, entre gargall i gargall, des de darrere la barra. És això, o és una estratègia dissenyada perquè tothom deixi de beure? No ho sé. Però fa basarda. Ara ja saben què és un 'carajillo'. Entenen la paraula, vull dir. El significat, no gaire. Això que fan s’allunya molt del concepte original. Però aviat diran 'cigaló' i ens corregiran si diem 'carajillo'. Allò que realment em preocupa és quan l’hagi de demanar en xinès. Tant és, quan arribarà el dia, segurament que les transaminases ja hauran guanyat la partida. Per cert, sap ningú com es diu camamilla en cantonès? i en mandarí?

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

No hi entenc, en negocis, però suposo que si una persona, fins i tot de la Xina, compra un bar, és perquè s’ompli de clients, per oferir un bon servei, tenir bons productes i guanyar-se la vida.