Opinió

 

<66/88>

Albert Dasí

03.02.2009

Dispareu al llaurador

La mala consciència ens juga aitals passades. És el purgatori que tots vivim dintre nostre, perquè d'una altra manera no s'entén que, els jutjats, atiats per alcaldes, diputats i més navegants de la corrupció meridional valenciana, comencen a disparar també contra el llaurador, contra uns pocs llauradors, certament, perquè la majoria del gremi, prototip del romanticisme llorentino-blasquista, encara més desprestigiats, no són aigua clara ni sabó d'olor. Com que són l'últim dels esglaons, sinó l'esglaó perdut, els llauradors del nord i del sud paguen els plats trencats.

Fa temps que a València van començar a disparar contra el camp, contra l'horta de València en particular, amb un acarnissament desconegut, de tan ferotge. Del territori, del nostre especialment, fa molts anys que se'n van apoderar. Un grapat de colons de fireta, traïdors, viatjants apàtrides, hereus dels cacics més ben situats que, de retop, no sabem com, ací es van transformar en Aguirres de còlera cristiana, redemptora i dement, disfressats d'un postfeixisme inusual en uns altres indrets d'Europa. València sí que ha estat diferent, per això apunta contra si mateixa, contra el paisatge i contra l'horta. Abusos urbanístics?, expropiacions?, corrupció a dojo?, xantatge? Rieu-vos-en, de tot plegat. L'ordre i la política organitzada, el poder judicial, i el polític democràticament elegit, se n'han ensenyorit amb un odi desconegut, professionalitzat, a l'empara d'una democràcia espanyola, una 'demo', que els ha rigut la gràcia, el lladronici i la destrucció, en definitiva. Contra el llaurador els ha estat fàcil, perquè la majoria fins i tot els ha convidats (a paella no ens guanya ningú, ni a riota ni a beure a galet), però se li han pixat damunt. Però és que, mentre perdia collites i malpassava el viure, el llaurador valencià més ortodox se sadollava ell mateix d'un autoodi tan dolorós com punyent: ell mateix és una fotografia que no s'agrada, que es mira a l'espill i es rebutja, pensant-se, pobre desgraciat valencià de l'horta, que bonica li ha quedat la barraca, la sèquia, el solc, dibuixat a la falla que crema cada any i que el crema com un miserable, a ell mateix, camisa i ànima.

El llaurador valencià és paradigma del desastre anunciat, d'una història victimista, que ell mateix ha anat construint-se a mida, perquè, en essència, és un soc que no ha sabut pensar què vol i s'ha deixat xuclar, pobre, mentre li reien gràcies i rots, els polítics de la corda, els mateixos que li nuaven el sogall al coll perquè pendolés en favor del suïcidi.

Tot plegat resumeix que ara la fiscalia, els jutjats, la flamant ciutat fallera de la justícia pose contra les cordes Vicent Martí, llaurador, dels pocs que creuen en la terra i en l'ofici, model d'agricultura i de més coses, però que va gosar plantar-se contra la indecència de tants valencians còmplices. Vicent Martí és el primer. Més n'hi ha que aniran a la flamant ciutat, la dels jutges i dels altres corruptes, si proven de plantar-se davant la piconadora que, a velocitats vergonyants, va convertint l'horta, València, el país, en aquesta quincalla de paisatge governat de pupotes i sifilítics, hereus de l'Espanya gran i única que ja fa setanta anys que ens governa.ens governa

Editorial