Arquitectures contra falles (Sagunt a escena)

La justícia fa enderrocar la reforma dels arquitectes Portaceli i Grassi al Teatre de Sagunt. Una reforma de principi dels noranta del segle passat. Ni els atenuants presentats, ni la nova llei de patrimoni valencià, ni la despesa que costarà aital decisió, no han fet canviar el parer dels magistrats, que en deuen saber un ou, d’arquitectura, d’art, d’enginyeria i d’història, a més de dret romà i de la divina protecció que l’empara. Un magistrat és un ésser suprem, magne com a poc, sempre magistral, i per això infal·lible, per més que un alt percentatge de les seues decisions es prenga per majoria dels magistrats que hi intervenen. I això ja va dibuixant com aplica cadascú, no pas estrictament la llei, sinó la interpretació que en fa, segons què vol regar en cada tanda i com.

A Sagunt, la justícia n’ha tingut prou amb el lladruc d’un sol home, advocat i diputat del PP, que ha exercit el paper de llebrer a la percaça d’una reforma que, a ell personalment, no li feia el pes. Tant li eren la feina dels especialistes, arquitectes de nom i de rigor, el reconeixement de la feina pels professionals, la posició del Col·legi d‘Arquitectes mateix o qualssevol altres raons. Cal tornar el teatre a l’estat primigeni en un termini de divuit mesos (això diu la sentència), malgrat que ningú no sap ben bé quin era aquell estat, de tants canvis, obres i afegits com ha sofert el vell, castigat i dissortat teatre romà de Sagunt. La irracionalitat de la justícia, el contrasentit de tot l’afer, ens porta al punt més allunyat del seny, de l’equilibri racional, cosa que hauríem de suposar en els magistrats del Suprem (espanyol, naturalment). Res no ha servit per aturar la rancúnia de la dreta, d’un sol home que es creu heroi d’una causa èpica, no exempta d’odi, i d’una càrrega política de la qual la dreta fa bandera, i se’n serveix, amb ostentació orgullosa de la barbàrie. Fer de rancis a la manera valenciana ens faltava. Sense comptar els costos ni l’IVA de tot plegat.

En canvi, l’ànim conservador de l’advocat protagonista (no diu si és arquitecte o tècnic, ni tan sols si sap diferenciar entre paral·leles o secants) no aplica pas el mateix èmfasi destructor al pastís de riu que ens ha quedat als valencians, amb aquella barumballa fallera que representa que va creixent amb tanta estufera: les Arts, les Òperes, el Fons marí, els Hivernacles: un conjunt de bolets i bunyols de color blanc, pur, de formes cridaneres, impactants, és veritat, però de dubtosa eficàcia i, sobretot, de contrastat defecte constructiu, a més de farcida d’inundacions i desastres tan bon punt cauen quatre gotes. Un riu sec, però superb, vet ací el pecat capital del president dels valencians, Francesc Camps. Si tant costa que ens declaren les balances fiscals, menys encara ens passaran el secret d’unes xifres que, per desorbitades, són un insult als valencians, mentre milers de xiquets estudien encara en barraques pre-fabricades.

Tampoc no es mourà l’advocat defensor de l’origen romà de Sagunt, ni el seu partit, ni el Suprem mateix, contra la pretesa destrucció de la bella arquitectura, aquesta sí majúscula, que representen les cases i els carrers del poble del Cabanyal, perquè l’alcaldessa Barberà vol passejar a cavall, com una Godiva valenciana de Carrara, fins al port on, segons el seu somni confés, ja es veu l’Amèrica, la de les veles i barques, no la continental. I res no han ordit tampoc els màxims defensors del passat esplendorós romà de Sagunt contra la destrucció de l’arquitectura tradicional de masos, alqueries i més construccions rurals de l’Horta i rodalia de València. Ben altrament, la indecència de la construcció irracional, lletja en la majoria de casos, és programa i didàctica de vida, i per això model destructiu del paisatge valencià més autèntic i genuí, que aquesta vegada el ‘lletrat’ no ha defensat amb tant d’entusiasme.

Els instigadors contra Sagunt, una reforma amb reconeixements internacionals, no arremeten contra la plaça de la Marededéu, amb arquitectures de prostitució, o contra la mateixa plaça de Saragossa del centre de València, ni contra les formes dels centres comercials, tan de moda, que s’escampen com plats de calent, tingues fam o vages fart. I no diguem res de l’arquitectura del litoral (ací l’advocat Juan Marco fa de Pepe el mut). La indecència, entre polítics i actors de l’alt tribunal, ací i allà, es veu que no veu sinó l’ull de l’altre, mentre el desficaci valencià es més gros cada dia.

adasi@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet