Opinió

 

<66/88>

Juli Peretó

10.01.2008

Àtom desintegrat

Jo tenia un àtom de somni: la majoria absoluta del PP al País Valencià no seria utilitzada contra els qui no els hem votat. La crònica del 2007 sobre el tancament al País Valencià de les emissions de les cadenes de televisió de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals és, tanmateix, el relat del fracàs de la política (amb majúscules) davant la prepotència: en aquest moment ja hi ha valencians que volen veure la TV3 i no poden. Amb el pretext de la il·legalitat (més que dubtosa) de les emissions, els partits polítics parlamentaris es rendeixen al darrer atac, per ara, del Partit Popular a la llengua catalana.

La iniciativa cívica va permetre, fa més de vint anys, que els valencians tinguérem una televisió en la nostra llengua. El camí ha estat difícil, governés qui governés al carrer de Cavallers de València. Amb el PSOE hi hagué crisis, multes i maniobres grolleres. Com quan Canal 9 inicià les emissions ocupant les freqüències de TV3 al territori valencià. L'arribada del PP i de l'amoral de Zaplana hi aportà el punt grotesc. Com quan es produïen interferències al senyal de TV3 durant els partits de futbol. I ara?

Els mitjans de comunicació ja ho han explicat: amb el PSOE a Madrid i Barcelona, el PP de València aconseguirà allò que ningú no havia tingut fins ara. Podria ser que, al final, els valencians perdem tres canals en català de quatre i en guanyem tres en castellà... Serà aquesta la resposta del PP a l'accés sense fronteres per a la 'llengua compartida' que demanava l'Acadèmia Valenciana de la Llengua en la seua declaració solemne en ocasió del 75è aniversari de les Normes de Castelló? Si la 'llengua compartida' és l'espanyol, aleshores s'entén perfectament.

Mentrestant, la frontera més dèbil ha estat trepitjada: al sud del País Valencià ja no poden veure ni la TV3, ni el K3/33, ni el 3/24, ni el 300. L'evident fracàs dels polítics professionals se'ns presenta, doncs, en forma de limitació de la llibertat de circulació de la informació i de les idees, sobretot si aquestes s'expressen en català i des de mitjans considerats desafectes. Molesta enormement (pel que es veu, tant al PP valencià com al PSC) que TV3 no siga una televisió submisa i, menys encara, sotmesa als dictats del govern. Com ho és obscenament Canal 9, model de manipulació i lleponeria fins a la nàusea (ho comprovaran els catalans, si mai arriba el famós acord d'intercanvi de senyals: és a dir, la meua llibertat de veure TV3 en canvi de la seua llibertat de no sintonitzar Canal 9).

L'absurda pretensió del govern valencià de prohibir l'expressió 'País Valencià' a TV3 o l'enrabiada per l'aparició a TV3 de l'encertat eslògan 'Barbaritat Valenciana' demostren que no suporten que els mitjans de comunicació reflectesquen una realitat valenciana que ells neguen o l'existència d'una ciutadania crítica, una cosa totalment prohibida en la 'seua' televisió. La televisió valenciana (la socialista i la popular) han amagat sistemàticament efervescències com l'Escola Valenciana o la música en valencià. Com diu Vicent Partal en el pròleg del recomanable 'Del sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas', aquesta gent ens vol colgats sota la seua propaganda: però soterrats no vol dir morts! I ells ens poden continuar dient impunement que som uns 'pertorbats mentals' o, com ha fet el president Camps mateix, poden burlar-se dels moviments cívics 'salvem'. I d'ells, qui dimonis ens en salvarà?
El meu àtom d'esperança en una dreta moderna i democràtica fa molt que es va desintegrar. I les miserables engrunes subatòmiques que en quedaven ja s'han esvaït: davant un PP triomfant i megalòman, segur de si mateix en l'execució del seu pla antivalencià, repartint privilegis a tort i a dret entre els seus acòlits, sobretot si són catòlics integristes, fent malbé irreversiblement el territori, augmentant el deute públic amb projectes faraònics inútils alhora que abandona l'agricultura o la recerca científica..., davant de tot això, què tenim? Uns partits tradicionals en descomposició, un galliner que per ara no mereix ni un quark de confiança.

Editorial