Opinió
-
El Facebook de l'Ajo
Andreu Barnils
18.12.2008
-
Un home lliure s'ha mort i el seu rastre no trigarà a desaparèixer
Oriol Caba
11.12.2008
-
Grans periodistes
Xavier Montanyà
05.12.2008
-
Humphrey, il·lustre corrector d’informes
Marta Leblanc
03.12.2008
-
On és Máximo Blanco, si us plau?
David Fernàndez
02.12.2008
-
La gota i l’eclipsi
Juli Peretó
27.11.2008
-
Tu ja m'entens
Marta Rojals
26.11.2008
-
En valencià, és de llei
Diego Gómez
24.11.2008
-
L'escola, quin excés
Albert Dasí
21.11.2008
-
Encara és d’ells, el carrer?
Xavier Montanyà
19.11.2008
-
Immòbils i bocabadats
Carlota Franco
17.11.2008
-
Quan demà no és un altre dia
Marta Rojals
13.11.2008
-
Jornades de portes obertes
Xavier Montanyà
10.11.2008
Albert Dasí
30.06.2008
Polítics contra mestres
De vegades, contra les circumstàncies. De vegades, contra els avatars, o contra la insuficiència de mitjans. Gairebé sempre sense voluntat d'anar contra res ni ningú. Una part dels mestres d'aquests país s'ha avançat al seu temps. S'avançà a la modernitat. Va anar passant com un miracle, amb el temps, que l'escola havia fet un salt qualitatiu. No és casualitat que el franquisme s'acarnissés contra els mestres de la República amb especial virulència, contra una gran part dels mestres que, llavors, provaven de construir una nova societat a partir de l'escola.
El franquisme era llavors una de les màquines repressores més brutals del món civilitzat. Una màquina barroera, però mortal contra una manera d'entendre el món. Fins i tot en pobles petits, en experiències rurals, els mestres que eren model de comportament humanista, racional, ho van pagar car. Havien participat massa evidentment en el coneixement i, pitjor encara, el volien compartir, la qual cosa era una seriosa amenaça.
En aquests últims cinquanta anys els moviments educatius han anat al capdavant dels canvis, al davant de la política i dels polítics. A les acaballes del franquisme, en la Transició, en la democràcia, Escoles d'Estiu, Moviments de Renovació Pedagògica, escoles i mestres amb nom propi han estat moviments avançats, entusiastes provocadors de canvis socials en la cultura, el coneixement o l'alfabetització més bàsica. El pèndol d'aquells herois ha respirat modernitat. És veritat que no han representat la totalitat dels mestres, però cap avantguarda no ha estat portada per la totalitat de res. Mai ni enlloc les masses no s'han mogut sense el motor d'uns quants esforçats. Aquells mestres sí que han representat una part significativa de la societat, suficient per a provocar tanta por i tanta repressió feixista i democràtica (observeu el cas d'Almoines).
Mai no ha estat gratuïta l'emergent mobilització social portada a terme per estudiants i equips docents. I els mestres han estat i han sabut estar al davant de moltes altres franges professionals. Perquè han sabut la importància que té la cultura, allò que ells mateixos han volgut ensenyar. Fins i tot quan l'esquerra va arribar al poder, no va sinó frenar l'embranzida de tanta modernitat. Massa revolució per a tan poca talla de polítics, de l'un costat i de l'altre, blaus i vermells. Perquè els anys de democràcia tampoc no han ajudat gaire l'escola, encara que una xarxa de mestres continue capdavantera en molts sentits i en moltes de les reivindicacions socials, culturals, fins i tot polítiques.
Va passar a València, al País Valencià, durant els anys de govern del PSOE, amb tot de retallades als avanços dels mestres, castigant el sindicalisme, frenant l'impuls renovador, altruista en la majoria de casos, dels mestres nacionalistes més compromesos. Ha passat i passa a Barcelona, a Catalunya, que governs de dretes i d'esquerres, alguns de nacionalistes, no han sabut oferir sinó falques, contraindicacions, bastons a les rodes d'un dels moviments socials més compromesos que haja viscut mai el país, de nord a sud: els mestres.
Els polítics, malgrat l'escola, o per això mateix, sembla que no n'aprenen. Els mestres, quin remei, continuen fent escola. Contra el temps, contra la història, contra tanta barroeria política.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015