Un dia amb Woody Allen

Des del llit, fa estona que sento ploure i dubto de si el rodatge se suspendrà o no. La Cristina endevina els meus pensaments i fa arribar un sms al meu mòbil en què reclama la meva presència, plogui o nevi, a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona a tres quarts de nou. És un dimecres de mitjan agost, però com si fos el dia de la rifa de Nadal amb bitllet guanyador. M'han triat per a fer de figurant al film de Woody Allen i poques coses hi ha que em facin més il·lusió un dimecres plujós de mitjan agost.

Ja sé que la idea original d'un Bardem fent de torero no fa presagiar un argument gaire lluït. També sóc conscient que la quantitat de diners públics abocats al film haurien de permetre que tots els barcelonins als quals vingués de gust poguessin treure-hi el nas, ni que fos per fer feliç la iaia. Però raó i religió sempre han estat barallats i Woody Allen forma part del meu santoral particular. Glòria i lloança a l'autor de 'Annie Hall', 'Manhattan' i la tirallonga d'excel·lents títols que les acompanyen.

Net i polit, protegit sota un paraigua, enfilo cap al lloc establert. La vintena d'aspirants a actor efímer que ens hi apleguem formem un grup ben heterogeni. Hi ha des de professionals de l'actuació de rereguarda fins a científics a sou del govern, passant per guàrdies de seguretat i estudiants estrangers desvagats. Aviat queda clar que la majoria compartim religió. Els més previsors duen una maleta amb una desena de mudes i instruments de maquillatge. Els menys, una samarreta de recanvi. Quant a roba, el color blanc és prohibit perquè diuen que no queda bé a la pantalla, i el blau perquè no és grat al senyor director.

Els figurants i l'equip tècnic som els més matiners. Després arriben els actors de veritat i Woody Allen, amb aquest posat innocent i indefens que el fa tan entranyable. Seriós, estudia atentament l'espai on som, mentre escolta les explicacions del director de fotografia i dóna instruccions a personal divers. Bé o malament, però això del cinema dóna menjar a molta gent. Les portes exteriors de l'hospital són tancades als curiosos, però suposo que en resta alguna de lateral oberta als malalts, perquè l'activitat no s'atura pas. De totes maneres, per la quantitat d'infermers i infermeres que tafanegen des de les finestres, no m'estranyaria que la qualitat del servei, aquest dia, se'n ressentís.

Formo part d'un grup de cinc que hem de contribuir a l'èxit de la primera escena del dia i la felicitat és completa. L'objectiu assignat sembla assequible: pujar les escales que porten a l'hospital, disset graons en total, passar al costat dels dos actors que en surten i entrar a l'edifici amb cara de tenir-hi alguna cosa a fer, tenint en compte que al film no serà un hospital, sinó una escola d'idiomes. L'idioma que hi estudia la Rebecca Hall, malgrat certs intents per a convèncer Allen que fos el català, és finalment el de l'imperi, l'universal.

L'escena s'enregistra sis vegades, tres amb la càmera al meu davant i tres al darrere. En aquestes últimes sóc a un metre de l'equip tècnic i de Woody Allen. Puc sentir els comentaris que fan, en una barreja de català, anglès i espanyol. Allen només ha portat dos professionals amb ell; la resta han estat contractats aquí. Qui no el conegués, mai no diria que Allen és el director: parla poc i fluixet, en un to de veu que a vegades fins i tot dubto que arribi als seus interlocutors. Només de tant en tant s'acosta al visor de la càmera i suposo que beneeix l'escena. Els qui el veuen cada dia diuen que delega molt. Els més malvats suposo que deuen dir que ja té més de setanta anys i que té ganes de tornar a l'Hotel Arts. El fet és que en un parell d'hores enllestim una escena de dos minuts i, aquest ritme, tothom el qualifica de ràpid.

Després de malmenjar alguna cosa d'una revolada i a peu dret, que fer cinema és molt car i convé anar per feina, rodem una altra escena a la Sagrada Família. Un cop alliberada una porció de temple dels japonesos que l'ocupaven, arriba Scarlett Johansson i tothom es posa en tensió. Des dels seus minsos vint-i-dos anys, l'estrella no defrauda i atura el rodatge ben bé mitja hora perquè no li agrada el jersei que li havien preparat els responsables de vestuari. Crisi i corredisses. Per mi no cal que corrin, perquè em toca esperar-me a dos metres no exagerats de l'actriu i de Woody Allen, que passen l'estona parlant tranquil·lament de restaurants, de les sabates del director, que plauen d'allò més a l'actriu, i de música. Scarlett Johansson ha fet un disc amb cançons de Tom Waits i una estona que no parla amb Allen cantusseja un fragment d'òpera d'una manera molt correcta.

La jornada s'acaba a la plaça de George Orwell, a la Ciutat Vella, on se'ns afegeix Penélope Cruz, que tothom anomena Pe amb tota naturalitat. Entre ionquis desorientats perquè troben tallada la seva ruta habitual i turistes que malden per fer una fotografia amb el telèfon mòbil, Woody Allen continua donant instruccions en veu baixa. Es protegeix del sol amb una gorra i de tant en tant seu en una cadira. A quarts de sis tenim tot el peix venut i ens avien cap a casa, amb 50 euros a la butxaca i l'experiència d'haver passat un dia a la vora del menut geni de Manhattan. Amb una mica de sort, ens veuran de gairell durant unes dècimes de segon. Jo me'n vaig amb el gran dubte de si els figurants també podem optar a millor actor revelació a la nit dels Oscar.

mestruch@correu.mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet