Opinió

 

<62/88>

Josep Albinyana

23.10.2009

La lliçó del congrés

Això va anar i era un congrés internacional de sabuts (la meua presència hi era purament anecdòtica), que se celebrà en una bella població catalunyesa d'una comarca famosa per la seua fervorosa catalanitat. En l'acte d’inauguració, de solemnitat més pretesa que no real, hi van prendre la paraula un representant de l'entitat organitzadora, un membre de l'associació que té cura del magnífic local que ens acollia, l'alcalde convergent de la localitat, i un convidat foraster que s'encarregà de fer la ponència d'obertura del congrés.

L'endemà, durant el dinar posterior a la sessió congressual del matí, aparegué sobre la taula un tema inevitable, atès que l'encarregat d'obrir les ponències provenia del sud, de prou al sud: de les terres gestionades per la Generalitat tropical. La qüestió de la llengua prengué el protagonisme de la conversa, en la qual el senyor alcalde, militant d'un partit confessadament catalanista, pontificà que l'idioma era ja una cosa perduda a València. I en dient València volia dir País Valencià, com si Barcelona fóra sinònim de Catalunya.

Amb la calma que el caracteritza, en sentir aquesta acta de defunció lingüística, el convidat valencià s'adreçà al representant municipal per fer-li remarcar que la vespra, en la inauguració del congrés, només s'havia oït el català ondulat del sud que justament ell havia fet servir, i que eren els tres oradors locals de la Catalunya contenta (l'alcalde inclusivament) que havien canviat de llengua i s'havien expressat en espanyol.

Açò, que pot semblar una faula, no ho és. Tampoc no és una paràbola, és un fet real de què vaig ser testimoni de ben a prop. Però sí que en podem traure una lliçó que caldria aplicar especialment a molts (massa?) principatins: deixeu de mirar el País Valencià com el germà perdut. O anem a barca, en açò de salvar la llengua, o el nostre mal viatge serà el mateix que vosaltres ja heu començar a transitar.

Editorial