Fent història

Avui que tots els articles porten a Roma, el país es manté en suspens. No se sent una remor de mosca, els barcelonistes fan veure que treballen, que estudien, que van amunt i avall, però amb un ull posat a tres quarts de nou. Perquè el Barça és a punt de fer història, i en farà. I així ho deixo anar, conscient que una afirmació tan encesa pot arribar a matar el culer mitjà d'un mal de ventre, però és que s'ha de reconèixer: amb aquest equip, l'antiga escola va de baixa en favor d'una nova fornada de barcelonistes del cap dret, disposats a encarnar el futur de l'esperit blau-grana. Deu ser que passem, com aquell qui diu, de la generació del 'patirem', a la del 'persistirem'; de la generació del 'ai, ai, ai', a la del 'i més i més'.
Doncs ara que ja sabem on anem, és bon moment de recordar d'on venim. Més que res perquè, per aquests mons de déu, han sortit de sota les pedres una munió de barcelonistes 'last minute' que s'han apuntat al carro blau-grana com aquell qui es compra l'última de Dan Brown perquè és tan 'bestseller' o s'apunta a fer ioga tàntric perquè és molt espiritual i tal. Sí, el Barça és futbol, i déu n'hi do, quin futbol, però no és futbol i prou. Potser ha arribat el moment de recordar que el 'som més que un club' no és un eslògan de Nike, i el 'tant se val d'on venim, si del sud o del nord', no és precisament una hemisfèrica referència a la closca d'aquest planeta global. Can Barça és una institució que s'ha de llegir entre línies, i, qui no s'hi avingui, encara és a temps de penjar la samarreta. Amb una mica de sort, potser li tornaran els quartos.

Perquè resulta que 'ser' del Barça no és 'anar' simplement amb el Barça. És clar que hom té tot el dret d'anar amb l'equip que li sembli i de voler-li tot el bé del món per a satisfacció pròpia, no faltaria sinó, però, pel que fa a la casa blau-grana, del 'anar-hi' al 'ser-ne' hi ha un bon tros de diferència. No oblidem que, històricament, el Barça ha estat el símbol d'un país quan aquest país ha tingut segats els símbols. Ha estat la veu d'un poble quan, a aquest poble, li han negat la veu (i el vot, posats a dir). El Barça ha estat la identitat quan no ha valgut més identitat que la del carnet d'identitat. I tot això no devia ser cap secret per als qui es van prendre la molèstia de fer-li la murga políticament, econòmica i arbitral, aprofitant la fosca d'una negra nit. Parlo de quan els partits eren en blanc i negre, amb un clar domini del blanc, a costa de fer-ho passar ben negre als altres. I així, quan ha convingut, a aquest club que avui enlluerna, li han fet saltar el president, o n'hi han ficat un de la corda oposada; si ha calgut, li han minat la plantilla fent lleis a mida, o distret els ingressos amb mil tripijocs; si encara era poc, li han censurat les quatre barres, i fins i tot capgirat el nom. Trobo que és molt d'enrenou per tractar-se només d'onze ganàpies corrent darrere una pilota, una activitat que s'ha demostrat prou entretinguda sense necessitat d'amaniments afegits.

En fi, que els fets són els fets i, malgrat la TVE1, no ens els podem pas inventar. I dit tot això, ara toca mirar endavant, que encara hi ha molt de camp a córrer. Si més no, avui mateix, un de gespa italiana que al vespre, sota les botes dels nostres, esperem que tregui fum. Malgrat tot, si la cosa no resulta (i no vull sembrar malastrugança), als qui van amb el Barça sempre els quedarà París, i als qui, a més a més, són del Barça, sempre els quedarà de continuar fent història, la nostra història. I, en aquest sentit, tots tranquils, que el Barça sempre guanya.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet