Opinió

 

<62/88>

David Fernàndez

11.05.2009

Al vent

Un hom s'atura i pensa. Prop de cent civils morts abans-d'ahir a l'Afganistan: una mena d'11-M desapercebut, provocat per les forces aliades, que no ocupa pas cap gran titular ni sotrac. Les bombes de la democràcia són així? Morir al nord o morir al sud: l'abisme desigual dels nostres dies. Alhora, calfred de tensió gebradora en escoltant Berlusconi atiant l'odi racial i reduint la política a esperpèntic ximple show televisiu. Grip porcina, nova o 'A'. Qui sap. A casa nostra, emperò, aquests dies, ha matat molt més i en silenci la sinistralitat laboral. Morts evitables de fam quotidiana també: 70.000. I 700.000 desocupats als Països Catalans. La pandèmia humana del desterrament de l'ètica, que és l'epidèmia grossa. Què ens atabala més d'un món embogit? Què ens neguiteja del frenopàtic universal?

El pa i el circ postmodern, en l'era líquida, són les espatlles de la Bruni i l'Ortiz, que centren els flaixos de la cimera hispano-francesa. Ens distreuen i ens entabanen. Com sempre. Propaganda i premsa rosa i premsa groga. La pindoleta. Que si el 'glamour' de la política internacional (el silenci cínic a tant de desgavell, en tot cas), que si el Tour passarà per Barcelona (a preu desorbitat, això rai), que si ens deixen ser nació en un minso preàmbul. El pessebre i la fireta.

Però combatre la densa cerimònia de la confusió en què es volen instal·lar, tot recuperant el nom exacte de les coses, paga la pena. Posem per cas. A mi, em fa molt de bé veure la mediocritat de Ciudadanos i UPyD i el PP lluint espanyolisme barroer. Em palesen perfectament d'on vinc. I que mai no serem com ells. Afortunadament. Em recorden que ma mare és d'un poblet pobre de Zamora i el pare, fill d'un aixafaterrossos de Lleó: ben aviat els seus fills vam aprendre a dir 'república' i 'sindicat' i 'Països Catalans'. Vam néixer al país que no és i continuem essent, també, allò que no som. I creixerem, al vent, amb Raimon i l'Ovidi i la Teresa, en aquesta terra de l'adolorida pell de brau. Com sortits d'una fàbrica de Martí i Pol, arrapats d'ungles i dents per mullar els peus a la platja de la Malva-rosa, ens alçarem tossudament cap a Ítaca. Filles i fills que encara malden sense saber què volen aquesta gent que truquen de matinada. I que esbotzen la porta. I que pretenen que els aplaudim i lloem. Ahir via militar, avui via constitucional, demà via desconcert. Ja veurem. Del Raval a Burjassot, del Q3 de Martorell a l'ERO d'Almussafes o de Fraga a Maó via estafes, sempre a contrapèl.

A contracorrent. Allà on sempre queda la gent bona i la bona gent. Perquè, fet i fet, hi ha un proverbi guaraní que proclama: 'si no saps on vas, torna enrere i refés les passes i sabràs, si més no, d'on véns'. Quan en dies fotuts d'absències sobtades costa d'albirar gens de futur en el minut següent, un hom mira enrere i veu gestos, senyals i esmes a cada cantonada. Què sé jo. Veus la Rosa Parks, asseguda a l'autobús i esmicolant el racisme. I somrius. T'apassiones amb l'etimologia concreta del poble rom, que és poble lliure: allà on van són. Dignitat transhumant i nòmada. Lliures allà on siguin. Revius en Pat Finucane, l'advocat de totes i tots assassinat el 1989 a Irlanda del Nord. I amb ell, la Rosemary Nelson, assassinada en ple procés de pau el 1999 amb cotxe-bomba amb tuf de servei secret britànic quan s'apropava a la veritat de l'execució d'en Pat. I més encara. Vius i beus del memorable i entranyable oncle Joe. Ostres l'oncle Joe! En Joe Slovo. Jueu lituà blanc que va esdevenir el primer membre blanc del Congrés Nacional Africà el 1985, després d'una vida dedicada a combatre l'apartheid per tots els mitjans i de l'assassinat de la seva dona pel terrorisme d'estat dels 'racial afrikaners'. I el Rodolfo Walsh a l'Argentina, i en Roque Dalton al Salvador i l'Otto Renne Castillo a Guatemala. Infinita cartografia humana. Vés, si tires enrere hi ha fins i tot Antígona, la primera desobedient. D'ella endavant, milers de persones discretes i tenaces que han deixat la pell a la pista de la vida i de la lluita. Molts més que no 'ells', per dir-ho en termes de Fuster. O sia, que quan mires enrere veus tot quant hi ha al davant. Salvant els noms i salvant els mots de la gent que ens precedia i que ens va salvar. Que ens salven encara ara. Un peu a la memòria fèrtil i l'altre al futur que vindrà, obrint pas.

Fa ben poc, en el dia més roig dels rojos possibles, el passat primer de maig, ens va deixar la Mavi. La Mavi Dolz que, a molts, ens havia ensenyat, precisament, a llaurar l'anàlisi crítica del discurs, a mirar sempre sota les pedres i a cridar contra el vent. A anar sempre molt més enllà i a no fer passar mai bou per bèstia grossa. A esbrinar i burxar i maldar per saber que 194 morts a Madrid són una terrible notícia (que ho és, sense dubte). Com ho són cent assassinats causats per les bombes que proclamen democràcia a l'Afganistan.

Camí llarg, doncs, passa curta, que diu la dita. Contradicció sobre contradicció. Per això, un hom torna enrere i veu la Mavi agitant els desafiaments. Esmicolant els setges. I la Rosa Parks somrient. I el bon oncle Joe alçant el puny. I en Finucane i la Rosemary. I el poble rom i nosaltres. I fins i tot Antígona i Espàrtac als Països Catalans. Totes i tots picant-nos l'ullet, animant a prosseguir i empenyent per anar sempre molt més lluny. Elles i ells, que són el nostre únic territori alliberat.

Al vent, a contrapèl, sempre m'ha rondinat què en deu fer la mort, de tanta vida. No ho sé pas. Sé què en fem nosaltres. Però, sí que sé que a Paterna (on la democràcia ha trigat 31 anys a alçar la memòria dels afusellats), l'obra de Toni Miró inaugurada el passat 18 d'abril incorpora, al costat d'un poema d'Estellés, una frase de Miguel Hernández que anuncia que 'encara que la tardor de la història cobreixi les vostres tombes amb l'aparent pols de l'oblit, mai no renunciarem ni al més vell dels nostres somnis'.

I és això que passa i que ens queda. Que, malgrat el soroll de sabres amb toga, l'absurda distorsió televisada i la lobotomia programada que pretenen, encara podem mirar endarrere fins a l'infinit per continuar alçant-nos, amb tanta dignitat acumulada, pels més vells dels nostres somnis. Amb la gent que ens ha fet créixer per dins i donar-nos per fora. I és això que no suporten. O sigui que Paterna o mort, Mavi. Vencerem. Pels més vells dels vostres somnis.

Editorial