Les filles de la crisi

L'última vegada que el vaig veure tenia l'ànim per terra l'assessor, l'assessor de banca privada. Gairebé, per un instant, se li endevinava el plor: 'Snif, snif'. Tancat en si mateix, envoltat de crisi, el drama davant els ulls, l'assessor. Com sempre, però, l'assessor que jo conec aguanta el cop. No, no és pas el pitjor infern que ha visitat, coneix l'aplom i es domina. Què és, una crisi, quan has volgut salvar suïcides?

L'assessor que jo conec inverteix els diners dels rics allà on rendeixin més. Només diners dels rics. Per entrar en la seva llista de clients has d'estar disposat a invertir, de cop, sis-cents mil euros. Si no, et traspassa a companys seus de menor rang de l'oficina. Anys enrere recordo que recomanava d'invertir diners en el totxo de l'Àsia. Comprar, per després vendre, cases a Hong-Kong, per exemple. Vaques grasses, aquells temps. També és ell qui em va explicar un negoci: 'Compres una acció a 10, i nosaltres, passi què passi, te la tornarem a 20. Si l'acció, al final, baixa a 8, hi sortim perdent nosaltres. Si l'acció puja a 300, tu te'n quedes 20 i nosaltres 280. Ara l'acció és a 30. Jo te la dono per 10. Fa?' Vaques amb molta tècnica, aquells temps: 'A tu, ningú no et priva de comprar l'acció directament. Va a 30. I que ho sàpigues, nosaltres, millor que no pas tu, sabrem com posar-la a 300.' Però l'assessor també recorda mals moments, quan un fatídic matí de setembre, en ple festiu, va sentir que dos avions s'estavellaven a les Torres Bessones. L'11-S, alarmat, l'assessor va anar a la oficina tot sol, per sentir la impotència de veure com els valors li queien en picat i ell no podia fer res des del seu ordinador. Els clients, en ple festiu, no van parar de trucar-lo en tot el dia. Ara, diu, li passa igual.

Els clients. És gràcies als clients que l'assessor ha après a jugar a golf. Després, l'assessor, me'n ha ensenyat a mi. Els clients donen molta informació. Sorprenent informació. És ell qui m'explicava que durant els anys noranta jugadors del Barça i del Madrid, que per la televisió semblaven rivals, a la vida real eren socis, que es trucaven per telèfon i endegaven negocis conjunts (bars, discoteques o botigues). Quan l'assessor, el jugador del Barça i el jugador del Madrid, vivien la prèvia del partit, devien pensar, a la vegada: 'Guanyi qui guanyi, guanyo jo.'

Sí, els clients s'han d’aviciar, molts cops. La resta de vegades, són ells que t’avicien a tu. 'No t'ho creuràs, però els clients que he vist més rics, més rics, no són clients, sinó clientes. Dues dones: una és puta i l'altra, monja.' La puta, que diu ell, és una madam amb desenes de cases de senyores que fumen i et parlen de tu. La senyora portava els diners al banc amb caixes, caixes de cartró: 'La madam ens portava els diners, i nosaltres, des del banc, l'ajudàvem no solament a invertir-los, sinó a justificar-los: fèiem veure, a base de factures, que els diners no sortien de la casa de putes, sinó d'un negoci de mascotes, d'una botiga d'animals'. Es veu que, a la filla de la puta, li agradaven molt els animals i sí, sí, tenia una botiga de mascotes. 'Fèiem veure que tot sortia d'allà.' Sobre la monja, que diu ell, és l'administradora d'una congregació de monges de Barcelona. 'No em facis dir ara si són les salesianes o les esclaves de Jesús o qui. Una d'aquestes. Li gestionàvem el patrimoni, bàsicament edificis. I li'n fèiem comprar més'.

L'assessor i jo ens hem vist morir els pares, ens hem ajudat en l'aplom que es necessita en els divorcis respectius i, cosa més important encara, hem jugat junts, al carrer, amb pantalons curts i la cara bruta de la xocolata del berenar. Li he vist, als ulls, l'alegria per una bicicleta nova. Total, que no em trobo en situació de jutjar-lo, jo ara. Són els amics, els amics de l'ànima, amb qui visito la vida. Per jutjar-la hi ha la resta. Per això, l'última vegada que vaig veure el meu amic, vam esquivar el tema de la crisi. Ens va ajudar, i molt, que acabés de néixer la seva filla, la primera, esplèndida i preciosa com la Claudia Cardinale, i és ella que va acaparar totes les atencions.

Espero que em perdoni, l'assessor, i que em cregui quan li dic que espero, de tot cor, que la crisi afecti, molt, fins al moll de l'os, totes i cadascuna de la putes d'aquest món, i afecti, molt, fins a l'infinit, totes i cadascuna de les monges, també. Sense excepció. No fos cas que, quan la nena li creixi, vulgui superar el pare. I aleshores què faria, aquest infant, fer-se puta, o fer-se monja?

Les filles, totes les filles del món, haurien de ser riques d'una altra mena.

andreu.barnils@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet