Directe de fàbrica

No sé com deu anar ara, però no fa pas tants anys, les munions d'estudiants de poble que pujàvem a les capitals universitàries amb trens de diumenge, anàvem assortits d'un equipatge que combinava carpetes, llibres i apunts amb mercaderies dignes de la més alta contrabaneria: oli de la cooperativa, olives, trumfes, tomatins, i més exquisideses de temporada provinents d'un radi de pocs quilòmetres a la rodona del nostre nas. Alguns hi traficàvem: faci un litre d'oli de la Palma per un fuet de Vic. Aleshores no ho sabíem, però participàvem en l'ideal d'una agricultura de proximitat i sense intermediaris. El transport, el posàvem nosaltres.

Si hi ha cap sector en el qual la crisi no ha plogut de nou, aquest és el de la pagesia. Per això, quan l'adversitat ofega més que no és costum, surten idees imaginatives que posen en evidència pràctiques esotèriques com la de la 'intermediarietat', una espècie de gimcana econòmica consistent a fer passar un producte pels obstacles que calgui fins que un mateix enciam que valia dos rals a la mà del pagès, en valgui quinze a la lleixa del súper. Endevina qui s'hi guanyava bé el jornal amb la giragonsa. Fins ara el procediment colava als ulls del consumidor, perquè ja s'ha vist que tanta bonança distreu l'enteniment, però avui que tothom s'hi mira, sembla arribada l'hora de fer que les coses fàcils tornin a ser senzilles.

Per il·lustrar-ho una mica, tenim el cas d'un productor de fruita del capdamunt del país que proposa el padrinatge en euros d'un arbre seu, o més, en canvi de rebre'n la fruita un cinquanta per cent més barata que no per l'antic sistema d'enredar la troca. Es veu que el nostre home ha passat de malcollir per malvendre, a recollir currículums per ampliar el personal. Això de l'apadrinament té molt de joc i ja fa temps que funciona amb les vaques d'una granja garrotxina, de les quals l'afortunat protector pot obtenir els productes lactis amb un bon tant per cent de rebaix, sense química afegida i amb la garantia que els animals menen una plàcida vida remugant en prats extensos i de categoria. També en el mateix ram del peu rodó, i elevant el grau de sofisticació transaccional, hi trobem el grup de ramaders gironins que han tingut la pensada d'instal·lar expenedores de llet a doll, que escurcen el camí que separa la vaca del cafè amb llet sense passar pel tetrabric. Per la via directa, doncs, tothom hi guanya, i els beneficis van d'una mà a una altra sense perdre's en misteris de la santíssima trinitat.

Alguna cosa es belluga, a la ruralia, i cal que així sigui. Perquè, a pagès, si ja en tenien prou de dependre del temps, només els faltava estar a mans dels arbitris de cent mil intermediaris que no saben què és arromangar-se al sol de l'un cap a l'altre del calendari. Avui, gràcies a l'empenta de la nostra gent del camp, per compte propi o al sopluig de cooperatives, l'internet ja ens posa el blanc, el verd i el dolç a un clic de la cuina de casa. I espera't, que això tot just acaba de començar. A ca meua, fa uns quants mesos, ens vam fer portar unes mandarines valencianes que hi cantaven els àngels: el compromís dels llauradors era que si no ens agradaven, no ens les calia pagar. Ves si això no és fer tractes, dels de tota la vida i que entén la gent. No, si ara resultarà que, després de tant gira i que tomba, tornarem a descobrir les delícies de la sopa d'all. Feta amb alls de casa, això no ho cal dir.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet