La traca final

Arribat gairebé al final del seu nefast mandat, el president Bush remata la feina amb una convulsió econòmica d'abast mundial. No sols ha empitjorat la vida als Estats Units, sinó, molt en especial, la de moltíssimes persones de l'Orient Mitjà. Ens deixa com a únic llegat tangible, un món menys segur i més inestable que no fa vuit anys. Molts experts apunten la falta d'ètica i l'afany d'enriquir-se ràpidament com a darreres causes del desgavell financer i econòmic actual. El govern antiintel·lectual i teocràtic de Bush no sols no ha impedit les males pràctiques de les entitats financeres, sinó que potser ho trobava inevitable o potser esperava un miracle que no ha arribat.

El desastre ja havia estat anticipat per analistes diversos. Al seu llibre de títol eloqüent, 'American Theocracy: The Peril and Politics of Radical Religion, Oil, and Borrowed Money in the 21st Century' (2006), un conservador de pedra picada com Kevin Phillips es feia ressò de la irresponsabilitat fiscal del govern Bush i l'extrema vulnerabilitat de l'economia nord-americana. A l'esclat de la fabulosa bombolla, Phillips hi afegia la dependència del petroli i el radicalisme religiós i anticientífic com a principals perills que amenacen el futur de la primera potència mundial. Agafar-se al peu de la lletra l'aforisme 'Déu proveirà' és un sinistre fil conductor de tots aquests desastres. I així com tenir Déu a favor no serví de res als imperis antics o moderns ja desapareguts, 'l'excés religiós i l'ambició desmesurada seran l'epitafi dels Estats Units del segle XXI, i el GOP [Grand Old Party] en compartirà la ignomínia'. La candidatura a la vice-presidència (amb el risc evident d'un accés contingent a la presidència) de Sarah Palin, una creacionista declarada, no és gens tranquil·litzador.

Tot sembla indicar que darrere el risc de fallida econòmica hi ha l'enriquiment ràpid i descontrolat dels bancs a base d'hipotecar, fins i tot, aquells qui no podien pagar. Al final, l'estat s'ha de fer càrrec de les conseqüències ruïnoses d'aquest abús absurd. És a dir, les pitjors pràctiques imaginables del capitalisme més salvatge han de ser reparades amb els diners de tots: quan guanyem diners, ens enriquim una minoria; però, si s'han de pagar els plats trencats, socialitzem l'ensorrada. Un control governamental a temps podria haver evitat aquesta cobdícia patològica? Ho és, segur, patològica?
Rellegim el filòsof Peter Singer i el seu impagable 'A Darwinian Left: Politics, Evolution and Cooperation' (1999), una conferència que proferí a la London School of Economics dins els seminaris de pensament darwinista i la seua aplicació als humans. Singer s'expressa amb una claredat gairebé cruel: ignorar la naturalesa humana és arriscar-se al desastre. Les mesures polítiques i econòmiques no poden menystenir allò que sabem dels humans i de la seua conducta, ni el fet que moltes persones, potser la majoria, actuaran competitivament per beneficiar-se ells i els seus parents, encara que això coste molt car a la resta de congèneres. Per molt natural que això puga ser, de cap manera no es pot considerar correcte ni desitjable.

Convé superar d'una vegada per totes la manipulació obscena del pensament de Darwin que han fet els capitalistes i els seus pensadors més il·lustres, de John D. Rockefeller a Herbert Spencer, i aprofitar tot allò que de millor ofereix la biologia evolutiva humana per reconduir les polítiques socials i econòmiques. L'interès dels economistes més lúcids per les novetats de la neurociència i la primatologia és una brisa fresca en aquesta direcció.

pereto@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet