Polítics contra mestres

De vegades, contra les circumstàncies. De vegades, contra els avatars, o contra la insuficiència de mitjans. Gairebé sempre sense voluntat d'anar contra res ni ningú. Una part dels mestres d'aquests país s'ha avançat al seu temps. S'avançà a la modernitat. Va anar passant com un miracle, amb el temps, que l'escola havia fet un salt qualitatiu. No és casualitat que el franquisme s'acarnissés contra els mestres de la República amb especial virulència, contra una gran part dels mestres que, llavors, provaven de construir una nova societat a partir de l'escola.

El franquisme era llavors una de les màquines repressores més brutals del món civilitzat. Una màquina barroera, però mortal contra una manera d'entendre el món. Fins i tot en pobles petits, en experiències rurals, els mestres que eren model de comportament humanista, racional, ho van pagar car. Havien participat massa evidentment en el coneixement i, pitjor encara, el volien compartir, la qual cosa era una seriosa amenaça.

En aquests últims cinquanta anys els moviments educatius han anat al capdavant dels canvis, al davant de la política i dels polítics. A les acaballes del franquisme, en la Transició, en la democràcia, Escoles d'Estiu, Moviments de Renovació Pedagògica, escoles i mestres amb nom propi han estat moviments avançats, entusiastes provocadors de canvis socials en la cultura, el coneixement o l'alfabetització més bàsica. El pèndol d'aquells herois ha respirat modernitat. És veritat que no han representat la totalitat dels mestres, però cap avantguarda no ha estat portada per la totalitat de res. Mai ni enlloc les masses no s'han mogut sense el motor d'uns quants esforçats. Aquells mestres sí que han representat una part significativa de la societat, suficient per a provocar tanta por i tanta repressió feixista i democràtica (observeu el cas d'Almoines).

Mai no ha estat gratuïta l'emergent mobilització social portada a terme per estudiants i equips docents. I els mestres han estat i han sabut estar al davant de moltes altres franges professionals. Perquè han sabut la importància que té la cultura, allò que ells mateixos han volgut ensenyar. Fins i tot quan l'esquerra va arribar al poder, no va sinó frenar l'embranzida de tanta modernitat. Massa revolució per a tan poca talla de polítics, de l'un costat i de l'altre, blaus i vermells. Perquè els anys de democràcia tampoc no han ajudat gaire l'escola, encara que una xarxa de mestres continue capdavantera en molts sentits i en moltes de les reivindicacions socials, culturals, fins i tot polítiques.

Va passar a València, al País Valencià, durant els anys de govern del PSOE, amb tot de retallades als avanços dels mestres, castigant el sindicalisme, frenant l'impuls renovador, altruista en la majoria de casos, dels mestres nacionalistes més compromesos. Ha passat i passa a Barcelona, a Catalunya, que governs de dretes i d'esquerres, alguns de nacionalistes, no han sabut oferir sinó falques, contraindicacions, bastons a les rodes d'un dels moviments socials més compromesos que haja viscut mai el país, de nord a sud: els mestres.

Els polítics, malgrat l'escola, o per això mateix, sembla que no n'aprenen. Els mestres, quin remei, continuen fent escola. Contra el temps, contra la història, contra tanta barroeria política.

adasi@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet