Nosaltres no som d'eixe món

Fa dies que dono voltes a una qüestió que potser alguns de vostès s’han posat, té a veure amb la meva companya en aquesta columna, Marta Rojals, tan llegida en periodisme i en literatura. Hauran observat, si és que les notícies literàries els interessen, que no ho sé, que la seva última novel·la, 'L’altra', excel·lent des de tants punts de vista, no ha estat distingida amb cap dels premis a obra publicada l’any passat. Es nega la Rojals als premis, com es nega a aparèixer en públic, a ser fotografiada i encara més a sortir per la tele? No, em penso que la cosa no va per aquí. A aquests premis no et presentes, la publicació pura i simple fa l’obra candidata. La cosa va més aviat de misogínia, em temo.

Naturalment, els jurats dels diferents premis a què sens dubte 'L’altra' havia d’optar necessàriament (és una novel·la excel·lent, ho repeteixo) negaran que l’hagin bandejat per misogínia. Ni tan sols hi han caigut, dirien si en parléssim públicament, que la seva decisió pugui haver obeït a misogínia. Val a dir que la Rojals no ha estat l’única autora menystinguda en els veredictes d’enguany dels Ciutat de Barcelona, de la Crítica i dels Serra d’Or. Ni una autora signa les obres premiades en cap d’aquests premis a obra publicada.

Hi hauríem de posar quotes, en aquesta història? Què volen que els digui, potser sí, potser no, qui ho sap, no és pas feina meva entrar-hi. Sí que en canvi m’interpel·la més i més la misogínia galopant que vivim a tort i a dret. Que es preparin Ada Colau i María José Lecha a l’Ajuntament de Barcelona, que la misogínia va forta i encara més si provens d’allò que se’n deia les classes subalternes i ara no se sap exactament com dir-ne. Les monges Forcades i Caram ho tenen millor, viuen entre dones i quan treballen amb homes els hàbits les protegeixen, que els homes acostumen a respectar-los.

La misogínia no és exactament el masclisme: és pitjor. El masclisme pot ser objectivat, legislat, castigat. No para de créixer en el seu vessant més criminal. A 5 de maig, la xifra de dones mortes a Catalunya pels seus homes l'any passat era de 24, sent el mes de gener el més tràgic de l’última dècada, amb 6 dones mortes, en dues setmanes, pels seus companys. Des d’aquesta perspectiva la misogínia és poca cosa. Et menystenen però no et maten.

No compararé mai la pèrdua de la vida després d’anys i panys d’humiliacions i maltractaments amb la invisibilitat a que poden sotmetre els mandarins culturals a autores i artistes. La misogínia és pitjor que el masclisme des d’una altra perspectiva, des de la que ens col·loca, a les dones, en un gueto. Perquè a partir d’aquí, el masclisme pot campar i créixer i fer-se més i més criminal. Què hi podem fer, si els homes s’estimen més fer-s’ho entre ells? Què s’hi pot fer, si els homes prefereixen treballar, debatre, decidir només entre ells?

La misogínia és això, evitar les dones. No té correspondència de gènere femení, no hi ha paraula per anomenar el fet que les dones prefereixin estar entre dones. Li’n diuen feminisme. Ja m’està bé, però el fet continua sent que misogínia només és aplicable al gènere masculí. Em faig un embolic quan parlo o escolto els meus amics joves que, per coherència amb la seva manera d’entendre aquesta qüestió, han decidit parlar només en femení, siguin de la CUP o de la cooperativa La Ciutat Invisible o de la llibreria La Caníbal. Hi ha moments que he de dir: sisplau, tornem als gèneres gramaticals, que m’estic fent un embolic. Però ho agraeixo. Si cal revoltar la gramàtica, endavant.

Fa un munt d’anys, Gabriel Ferrater escrivia sobre Caterina Albert i la seva novel·la “Solitud” profetitzant que en 25 anys ningú li diria Víctor Català a l’autora. Ferrater, quin profeta més poc escoltat. Ni la valenta editora Bohigas ha gosat republicar “Un film (300 metres)” amb el nom propi, i no el pseudònim, d’aquesta meravellosa i audaç escriptora.

Si hi penso a fons, la misogínia cultural, mare de totes les misogínies que es fan i es desfan, només des d’un únic punt de vista no em pareix greu. Pot acabar sent un premi, que determinats jurats no et donin un premi. La història de la cultura, i més en català, s’ha fet així. A favor nostre, a favor de les senyores, hi haurà sempre que no hem participat directament en tantes guerres, batalles i destruccions de la Història que han convertit els senyors en responsables de tot plegat. M’estimo més ser invisible que causant.

I em torno a cantar la cançó: Nosaltres no som d’eixe móoooon...

merce.ibarz@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

'La misogínia és pitjor que el masclisme des d’una altra perspectiva, des de la que ens col·loca, a les dones, en un gueto. Perquè a partir d’aquí, el masclisme pot campar i créixer i fer-se més i més criminal.'

'Que es preparin Ada Colau i María José Lecha a l’Ajuntament de Barcelona, que la misogínia va forta i encara més si provens d’allò que se’n deia les classes subalternes i ara no se sap exactament com dir-ne.'