'Mamà, mamà, a Twitter em diuen...'

Fa poques hores els usuaris de xarxes socials denunciaven uns comptes que es presentaven així (tradueixo, corregeixo i n'emmascaro noms i cognoms):

—'Hola, soc un noi de l'IES Tal Tal i aquest compte és únicament i exclusiva per a ficar-nos amb X, i mostrar-vos la merda de foca aquesta.'

—'Un altre compte per a demostrar-li a X què val ella mateixa [sic]: no res.'

El nom dels comptes era format pel propi de la víctima, que n'hem dit X, i tot seguit 'bullying', és a dir: @Xbullying. L'assetjador hi havia penjat una sèrie de fotos d'una noia d'uns catorze anys, i les comentava així:

—'Només li has de mirar la cara de grassa, aquesta puta cara fastigosa, la seva panxa, les seves cames, si Y i Z sou les seves amigues, a mi em faria vergonya asseure'm al seu costat, quin fàstic.'

En aquest punt estic segura que tots els qui llegiu aquest article, sense excepció, us heu figurat la devastació que pot significar un assetjament d'aquesta mena, públic i incontrolable, per a la salut psicofísica d'una adolescent. Encara que els comptes ja siguin tancats, encara que tot el que vulgueu, qui pot dubtar que el mal ja és fet, i que és irreparable? Considerat això, llegim ara més piulades de l'estil, a veure si canviem de parer:

—'X és de les poques persones que si li canviés la seva cara pel seu cul, ningú no ho notaria.'

—'Lletja, més que lletja. Que ets al món perquè hi ha d'haver de tot, monstre!'

—'Ni cavall, ni lletja, ni puta, ni vaca, el que més molesta a X és que li diguin...'

—'Hi ha gent fastigosa i repugnant i després hi ha X.'

—'Dir que X s'assembla a un mico, és racisme?'

Imagineu-vos què deu voler dir ser l'objecte d'aquestes piulades cada dia. Feu el que feu, aneu on aneu, digueu el que digueu, durant anys, sense aturador. Que mentre les més antigues queden als catxés, en van sortint de noves diàriament, cada vegada més imaginatives, amb fotomuntatges, memes i gifs. Que arriben a la teua família, als teus amics, a tothom qui et té vista, coneguda o saludada. És tan obvi que aquesta situació mina i destrueix vides que no cal cap article per a explicar-ho. De fet, aquest escrit me l'hauria pogut estalviar perquè tothom pot fer-se'n el càrrec.

Però de debò que me l'hauria pogut estalviar, aquest escrit? De debò tothom se'n fa el càrrec? Vegem-ho:

Les piulades del segon bloc --lletja, puta, vaca, cavall, mico, fastigosa, repugnant-- es refereixen a una persona que es diu Alícia. Segur que us sona el nom, i si no, potser us sona més 'la bòtox', la 'cara de cavall', la 'cara de mico'. També deveu tenir presents els fotomuntatges del seu rostre fusionat amb el d'un personatge de 'El planeta dels simis', o encaixat a tota classe de musells equins, o comparat amb el d'un babuí, amb el d'un mandril, amb Jar Jar Bings, tots molt enginyosos. Per a il·lustrar l'article, feina rai he tingut a triar unes piulades d'escarni per a posar-les d'exemple: n'hi ha tantes, tantíssimes --una allau, un tsunami, un Everest--, que només la quarta part de les que he llegit seria suficient per a tombar l'autoestima de qualsevol de nosaltres --tan valents, tan perfectes, tan anònims--, i enterrar-nos-la a vint metres sota terra per sempre més.

Us he de dir que admiro aquesta persona. Des dels antípodes ideològics, ja ho sabeu, admiro la fortalesa mental d'aquesta mare i filla d'algú, si fa o no fot com tots nosaltres, que es lleva cada matí i esmorza amb el seu nano (que té accés a internet) i va a treballar (sabent que el seu nano té accés a internet) i pot concentrar-se a fer la feina per sobre de tot això. Ja sé que vosaltres sou igual de valents i que no hi veieu cap mèrit i que en cas de ser vexats en massa a les xarxes també ho portaríeu de puta mare: sapigueu que estic ansiosa per llegir els vostres trucs, i, en cas dels escarnidors, les vostres excuses i justificacions.

Però abans, responeu a tot això: per què assumim tan fàcilment que una nena escarnida és una víctima, i una dona escarnida no ho és igual? L'escarni deixa de fer mal, amb l'edat? Hem deixat de ser del tot qui érem als catorze anys? Hem deixat de témer, amb l'edat, les mateixes coses que temíem d'adolescents? D'acord, cada persona és un món, doncs anem a l'altra banda: per què trobem peremptori censurar un escarnidor d'adolescents, i no pas un escarnidor de majors d'edat? Seguint aquesta lògica, a l'escarnidor adolescent, en lloc d'educar-lo en el respecte i l'empatia, no li hauríem de demanar més aviat paciència?: això que fas ara és lleig, intenta-ho de nou més tard, que et riuran les gràcies. No la vexis ara, fes-ho quan la grassa fastigosa creixi i ja no li faci mal ser vexada i humiliada públicament. És que ens hem tornat tots carallots o què?

En tot això pensava divendres, durant la comissió d'investigació al parlament. Tenia el Twitter obert, i em vaig fixar que una de cada ics piulades eren per a fer befa d'una compareixent. Un de cada ics usuaris havia deixat de fer allò que tenia entre mans per riure's del físic d'una persona públicament. La sensació era com la del dia de l'Uma Thurman, us en recordeu?: si és lletja perquè és lletja; si s'opera perquè s'opera; si s'opera perquè li diuen lletja i ens sembla encara més lletja, perquè també. No els perdonem res perquè són 'públics', perquè arrosseguen el pecat original de sortir a la 'nostra' tele i de caure'ns com el cul i/o pensar diferent de com nosaltres pensem. I si ens cauen com el cul i/o pensen diferent no els rebatrem amb arguments, que és difícil, podent-los dir lletja, mico o caradecavall tan fàcilment. Ah, quin gust. Rebota i no explota. I després apaguem l'ordinador entre les nostres quatre parets, protegits, respectats, anònims: Vida meva, què vols que et faci el papà per sopar? Has jugat amb molts amiguets, avui, al col·le? I així, tots amorosos, resem molt fort, íntimament, perquè el nostre fill vulnerable no ens digui mai, mai, mai, si us plau, per favor: 'Mamà, mamà, a Twitter em diuen que sóc...'

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Per què assumim tan fàcilment que una nena escarnida és una víctima, i una dona escarnida no?