Pobre Picos!

Això no és un article. És un comentari de text. El text és aquest:

«Devia fer un parell de setmanes que jo havia plegat de treballar al bar Kursaal de Manresa. Mentre vaig ser-hi els pistolers del 'Libre' van desaparèixer. La bomba, però, va venir de Barcelona. Quimet, l'amo, sempre malalt d'una cosa o altra, que si no era dolenta era pitjor, va acabar tancant la barraca i jo me'n vaig anar a Barcelona. Per no gastar-me els estalvis que havia fet a Manresa vaig instal·lar-me en una taverna del carrer de la Cadena, on menjava tres vegades el dia, i on dormia en un divan. Cinc persones dormíem en tres gandules, que en dèiem tisores: Liberto Callejas, 'Irenófilo Diderot', dos redactors de Solidaridad Obrera i jo. L'amo de la taverna era en Narciso, company cuiner. Va muntar-la amb quatre rals després de perdre la vaga de cambrers.

Un dia, a migdia, Irenófilo Diderot, Callejas i jo ens disposàvem a baixar cap a la taverna per dinar quan vam sentir uns trets de pistola. Els trets havien sonat a prop. 'Què deu ser?', ens vam dir. Segurament devia ser un atemptat. Però aquell atemptat, comès a l'hora de dinar, o just després, no fou un atemptat més. Narciso va aparèixer al llindar de la porta, trasmudat, amb uns ulls com taronges. Uns ulls que expressaven l'horror i l'odi més grans que una cara humana pot arribar a expressar.

—Han matat el Noi del Sucre!
—Això és la fi. Ens eliminaran a tots —gemegava Irenófilo.
—Tu què creus, serà la fi? —em va demanar Callejas.
—No t'ho sabria dir! Pot ser la fi i pot ser l'inici. Dependrà de com portem els nervis.

[...]

Aquell dia no vam menjar. Tots quatre vam anar fins a la cantonada del carrer de la Cadena amb Sant Rafael. Una ambulància de la Creu Roja havia recollit els cossos de Seguí i de Paronas. A terra, i damunt d'un toll de sang, hi havia un ram de flors. Seguí era molt estimat. Molt. També tenia molts enemics, fins i tot dins la nostra organització, cosa natural en un moviment obrer que aplegava totes les tendències ideològiques del socialisme no marxista. Però en la nostra organització era respectat i estimat. No hi faltaven companys com ara Picos, impecables oponents de Seguí. Però Picos era això: Picos, un sabater anarquista que només vivia per bordar contra el militant més destacat, i com que aquest era el Noi, doncs Picos bordava més fort contra els seus fets, i les seves intencions.

Picos va reaccionar a la seva manera. Quan van matar el Noi del Sucre, Picos, presoner tancat a la presó Model de Barcelona, es va llançar des de dalt de tot de la galeria a la planta baixa, i va morir a l'instant. Pobre Picos!»

(Joan Garcia Oliver, El eco de los pasos, 1979.)

Hi ha gent que només necessita la Bíblia per explicar-se el món. Allà dins hi troben tot el que necessiten: la paràbola de l'ambiciós, de l'horror, del sagrat, dels mediocres i els rentats, dels traïdors i els germans de vida. Tots els personatges que coneixem, explicats 2.000 anys abans a Galilea. Tot un entramat moral que els guia segles després. Alguns altres fan això mateix amb Shakespeare, la 'Divina Comèdia' o 'El capital' del senyor Karl Marx. Són llibres totals, absoluts, que encapsulen tot un univers. A mi em passa, ho he de confessar, amb 'El eco de los pasos'. Una mica sí que em passa. Les memòries de Joan Garcia Oliver. Un cambrer anarquista que va arribar a ministre. Explica el segle XX com ningú. A través de vivències personals que t'entren molt endins. Un personatge, i els seus coneguts, que em tenen fascinat. Exagerant: per molt que conegui gent nova, ja la tinc llegida abans a 'El eco de los pasos'.

Per exemple, darrerament, hi ha dies que veig gent que em recorden tant Picos! Però taant! Hòstia, nen, quina mania que tenen a en Junqueras! O a en Mas! O a la Forcadell! Fins i tot a la Colau. Quines reaccions no desperten uns quants. Allà els veus, malalts, impossibles de frenar-se l'atac virulent, obsessiu, constant. I penso, quan els veig tan encegats, que mai no els faltin els Junqueras, Mas, Forcadells i Colaus d'aquest món. Que mai no perdin les seves obsessions. Com Picos, tant que borden contra ells, no sabrien viure sense. I, com Picos, dins la seva presó, també hi ha galeria.

andreu.barnils@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Exagerant: per molt que conegui gent nova, ja la tinc llegida abans.

Penso, quan els veig tan encegats, que mai no els faltin els Junqueras, Mas, Forcadells i Colaus d'aquest món.