Opinió

 

<6/88>

Xavi Sarrià

30.01.2015

Un infern en diferit

Obres el Twitter i t'assalta una piulada. 'Alguna cosa passa! Hi ha una llum molt intensa fora. Se sent el soroll de les botes acostant-se. Deuen ser molts! I hi ha gossos udolant.' No ho acabes d'entendre. Entres al perfil. Més piulets. 'No em puc creure això que veig. Hi ha una fortalesa enorme al cim del turó que acabem de pujar.' Al perfil, una foto en blanc i negre. Antonio Hernández. Carabiner murcià. Exiliat a França. Deportat a Mauthausen. Un viatge a un passat no tan llunyà en 140 caràcters. 'Tweets' i 'retweets' d'una tortura en temps real. 'No sé quants dies hem estat en quarantena però sembla que ja ens porten al camp central.' Continua. 'Els kapos han clavat una pallissa a un català que no aconsegueix aprendre el seu número de presoner en alemany. No hem pogut fer-hi res!' Una punxada. L'empatia és inevitable. Com si les piulades foren d'ara. De fa 43 m, diu la pantalla. O d'un demà proper. 'També hi ha gitanos, homosexuals i polonesos. Cadascun de nosaltres portem un distintiu.' I aleshores et vénen els 17 diputats obertament neonazis que seuran al parlament grec enmig d'un drama social similar al de l'Alemanya d'entreguerres. La casualitat ha volgut que dimarts també se celebraren setanta anys de l'alliberament de la ignomínia d'Auschwitz. La pregunta també és ineludible. Què passa a Europa? Els partits filofeixistes creixen engreixats per fortunes i esperonats per la crisi. La islamofòbia arrela. Com arrelà la judeofòbia. Bocs expiatoris d'ahir i d'avui. Com la diferència i la dissidència. Com aquell carabiner antifeixista. 'A base de bastonades ens han clavat a la barraca. És hora de dormir. Una altra volta a terra i de costat, estrets els uns contra els altres. I així i tot fa molt de fred.' Ara t'acaça un altre interrogant més perillós: ha canviat el món en setanta anys? Explotació, racisme, desigualtats, neocolonialisme, fam, esclavisme, pobresa, matances, fanatisme… No et respons. Continues llegint les piulades. Un perfil de Twitter. Un infern en diferit. Però que ens torna a aguaitar. 'Només som un número. Ja ningú no ens anomena pel nostre nom. Mire els meus companys, tots rapats, tots vestits igual i no els reconec.'

Editorial