Opinió
-
La culpa sempre és de la Catenària i més misèries ferroviàries
Bel Zaballa
06.05.2015
-
Rus: un ignorant perdonavides
Josep Albinyana
05.05.2015
-
El factor 'desindependitzador'
Marta Rojals
05.05.2015
-
Esgotament preventiu a les portes d’un altre cicle electoral
Oriol Izquierdo
04.05.2015
-
Elon Musk ens entra pel terrat
Andreu Barnils
03.05.2015
-
Oh, quin Primer de Maig
Mercè Ibarz
02.05.2015
-
La desesperació de Duran
Pere Cardús
30.04.2015
-
València amb tots cinc sentits
Bel Zaballa
29.04.2015
-
Cas aïllat número 7.250.244/B
Marta Rojals
28.04.2015
-
La gran absent
Joan-Lluís Lluís
27.04.2015
-
Cuatrecasas i un funeral
Andreu Barnils
26.04.2015
-
Parlem clar de CiU, ERC i la CUP?
Pere Cardús
24.04.2015
-
#GràciesMestres
Bel Zaballa
22.04.2015
Bel Zaballa
15.04.2014
Tot enfilant Xammar amb David Fernàndez i Quim Torra
La victòria franquista i la dictadura van estroncar-ho tot. També el periodisme. Avui encara n'arrosseguem la llosa. Deia David Fernàndez que ell no havia conegut Eugeni Xammar a l'institut ni a la facultat, que la seva generació encara pagava el preu de la transició ('no va ser una transició, va ser una transacció', citant Josep Fontana). Unes hores abans jo feia la mateixa reflexió a un amic. Que he descobert Xammar de gran, que ningú no me n'havia parlat. Amb uns deu anys de diferència, som encara de la generació que diu en David. Vaig aprendre les primeres lliçons escolars amb la fotografia dels reis espanyols penjada damunt la pissarra, amb algun crucifix a la paret de l'escola pública i amb professors amb la mà llarga. I parlo de la collita del 83.
Encara en paguem el preu.
Del silenci dels referents a qui el franquisme va emmudir. 'Sempre m'he considerat estafat. Tant com hauríem pogut llegir!', es lamentava Quim Torra, que fa anys que rescabala a contravent aquesta pèrdua, desenterrant figures de l'oblit. Torra i Fernàndez, cadascú a la seva manera, des de sengles punts de control, miren de retornar a la superfície un passat a voltes enfonsat. 'Submarinistes de la memòria', els definia el company Pere Cardús. I aquest paper és el que van fer tots tres dilluns de la setmana passada en la conferència 'Periodisme i país. El fil de Xammar', a Vilafranca del Penedès. Submergir-se i resseguir aquell fil que havia estat tallat i que dècades després alguns van començar a tornar a enfilar.
Una generació de periodistes equiparables amb els de qualsevol altre punt d'Europa. Crítics, lliures, humils, irònics, pedagògics, rigorosos. El periodisme de Xammar, de Just Cabot, d'Irene Polo… La generació '3C', l'havia definida Julià de Jòdar: catalanistes, cosmopolites, compromesos. 'Vam perdre la guerra. I també vam perdre un periodisme --deia Fernàndez--. L'estratègia va consistir a anorrear l'intel·lectualisme d'aquest país, i encara ho tenim pendent.'
Encara en paguem el preu.
Passats uns anys de la transició (de la transacció), periodistes com Barnils, Roig o Sagarra van recollir aquell fil rosegat i brut i van tornar-lo a enfilar a l'agulla. Van ser els primers reivindicadors de Xammar, deia Torra, 'la primera generació que mira enrere i redescobreix el periodisme pre-franquista', la tradició periodística catalana republicana. Amb tot, encara no són on haurien de ser, i potser hi té a veure aquesta interessant reflexió de l'editor: 'En aquest país, hi ha un cànon literari. Per això cada generació va redescobrint els mateixos noms: perquè aquests no entren en el cànon, en allò que hom estableix que s'ha de llegir'.
La memòria és esfilagarsada, i calen sargidors disposats a reteixir-la una vegada i una altra. Encara avui, que continuem pagant el preu de la derrota, de l'intent de destrucció d'una tradició cultural aspirant a l'excel·lència i que ens ha deixat pàgines de delectança. Perquè Xammar també és això, un domini de la llengua que fa que llegir-ne els texts sigui un plaer exquisit. Agafem, doncs, aquest fil que ens connecta amb el passat i ens permet d'entendre el present i mirar al futur. Que, com diu David Fernàndez, 'l'única estructura d'estat que hem tingut és la cultura'.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015