Guerra Unionista

M'he enganxat a una sèrie que es diu Guerra Unionista. Va d'uns partidaris de la unió d'Espanya que es barallen entre si. Tot el dia barallats. Fa poc que dura, la sèrie, i m'hi estic enganxant. Deu ser la sorpresa, suposo, la novetat. Perquè el cert és que entre els unionistes sempre havia regnat la concòrdia. Ara, en canvi, es barallen entre ells. És una cosa mai vista. La sèrie, certament, enganxa, i ja ha tingut moments estel·lars.

Per exemple, l'esbroncada monumental que el rei d'Espanya va fotre per telèfon al Conde de Godó. Segons informava El Mundo ja fa temps, i detallava el periodista Ignacio Escolar aquesta setmana, el rei va trucar enfurismat al conde per la deriva independentista del diari La Vanguardia. L'esbroncada va ser duríssima. De les que fan història. I també fou llarguíssima, parlem d'hores al telèfon. Pocs dies després, segons Escolar, el Conde de Godó ingressava a l'hospital. Atac de nervis. El combat unionista, doncs, acabava amb un ferit d'alta graduació.

No ha estat pas l'únic. Aquesta setmana tots hem vist els clatellots que s'ha endut el Duran i Lleida per part de la senyora Cospedal. Allò va ser guerra entre unionistes a primera plana. La secretària general del PP contra el Duran! L'endemà, l'Enric Millo del PP contra el Duran! Apa, unionistes, tots contra el Duran! Ha estat, realment, un espectacle digne de veure. Alguns unionistes, finalment, han sortit al rescat. Eo, que el Duran és dels nostres! I just després de dir-ho es troben defensant un home a qui diuen corrupte ells mateixos. Déu meu, deuen pensar, la baralla sembla infinita. L'autodestrucció unionista sembla no tenir solució.

Ni solució ni límit. Perquè és ben bé no tenir límits això d'atacar Paco Marhuenda i José Manuel Lara. Aquests no són unionistes de fiar tampoc? Segons Intereconomía, no. Ni el Marhuenda ni el Lara, com hem vist en el darrer capítol. Jo, ja us dic, aquesta sèrie enganxa. Hi ha girs inesperats però bàsicament es tracta d'anar veient unionistes combatent altres unionistes. Un espectacle que jo no havia vist mai amb aquesta intensitat.

També s'ha de dir que aquesta sèrie és maca perquè té episodis emotius. La sortida de Fèlix de Azúa n'és un exemple. Sí, l'home abandona Catalunya. El arte se va. Ho desconeixia i crec que és una pèrdua notòria dins el bàndol unionista. Es veu que se'n va a viure a Madrid i que va prendre la decisió el dia que va tenir una filla. Ho diu en una entrevista a la revista Jotdown d'aquesta setmana: 'Al poco de nacer mi hija miré a los ojos de su madre y nos dijimos: no queremos que se eduque en Cataluña'. I davant l'astorament de tots els unionistes va i l'Azúa els abandona. Deserta. Adiós Cataluña adiós.

Desertors entre les files unionistes. Generals barallant-se dalt les cúpules. Estic convençut que no sóc l'únic qui segueix amb atenció aquesta sèrie. Fa poc que dura pero és apassionant. Som molts els que ens preguntem qui serà la següent víctima. Qui caurà aquesta vegada? Serà el canareu López Burniol? A ell també l'enviaran a l'hospital? Per què, si és un bon jan? I de l'Enric Juliana, qùè en faran? De fet, jo crec que els protagonistes també s'ho deuen dir entre ells: aquí no se salva ningú. Déu ens agafi confessats.

andreu.barnils@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

M'he enganxat a una sèrie que es diu Guerra Unionista. Va d'uns partidaris de la unió espanyola que es barallen entre si.

Els protagonistes s'ho diuen entre si: aquí no se salva ni Déu.