Anatomia de Wert

Entro en el malson. Torno a tenir vuit anys, els genolls pelats i duc una bata amb el meu nom brodat a la butxaca. Som milers de nens en un edifici immens. Un castell governat per religiosos ensotanats i mestres laics amb bigotet. Tots tenen cara de Wert. Santcrist i bandera espanyola. Disciplina fèrria. Fileres. Campanes. Timbres. Cops de regla. Crits. Càstigs. Permanències. Confessions. Genuflexions. Àngelus. Por. Llenties. Cigrons. Sol de llauna. Cel de glaç. Humitat. Fred. És com viure dins una nevera. Fortor de col. Suor agra de vestidor. Llavis tallats. Bufanda. Passamuntanyes. Orelles glaçades. Llàgrimes de fred. Vent gèlid.

Les finestres són glaçades. Les rajoles són glaçades. El passamà és glaçat. La pilota és glaçada. Les bufetades a l’orella glaçada fan molt de mal.

Tot retorna. És un vòmit torrencial. Com els verins del cel que escupen les gàrgoles de la catedral. Totes les gàrgoles tenen la cara de Wert. Tots els monstres. Tots els professors casposos. Tots els capellans llardosos. Lúbrics. Sinistres. Wert nostre senyor. Omnipresent. Omnipotent. Immanent. Crist té la cara de Wert. Franco té la cara de Wert. El dimoni té la cara de Wert. 

El professor de gimnàstica, militar, i falangista tenyit amb bigotet, té la cara de Wert. Em crida d’aquella manera imperial, marcial, marciana. ‘Mon-tan-txà! Mon-tan-txà!’ M’alço, enravenat. I em preparo per pujar la corda. Al gimnàs, encara hi fa més fred. Sembla que a fora plou. Llampega i trona. Els neons fan pampallugues. Sona el xiulet. Pujo la corda. Tots es fan molt petits. Només veig caps. Com d’agulla. Torna a sonar el xiulet. Baixo la corda. ‘Mon-tan-txà!, vuelva a la fila!’

El professor de Formación del Espíritu Nacional (FEN) es diu Moñino. Bigotet, rayban de guàrdia civil i dent d’or. Fuma More. És sospitós de dur perruquí, però no ho ha pogut certificar mai ningú. ‘Mon-ta-ña!, al encerado.’ ‘Mon-ta-ña!, siéntese.’. I així tota la nit. El mantra del malson: ‘Montañola’, ‘Montanolla’, ‘Montalla’, ‘Montanoya’. Ho fan expressament. Per fotre. Ho sé. Ho sabem. Per això callem i fem com si res. Al principi, ho havíem intentat. ‘Es Montanyà. En catalán. Como Catalunya.’ ‘No, caballerete. Cataluña es Cataluña i Montan-txà es Montan-txà!’ Es pensen que deformant-nos el nom ens canviaran les idees, el passat, la família, la història. Tot allò que els grans callen. Tot allò que costa tant de saber.

Després serà la bòfia: ‘A ver, identificación.’ ‘Fancihco Havié Montoya.’ ‘No, no. Es Montanyà, con ene, y griega y a. En catalán.’ ‘Y a mi qué....!’ El gris també té la cara de Wert. I el motorista que sil·labeja per ràdio. ‘Mon-to-ya.’ ‘Mon-to-ya.’ ‘Moreno, estudiante, delgado, ojos oscuros, español.’ ‘Mon-ta-ña.’ ‘Mon-ta-ña.’ ‘Español.’

Un capellà m’atura. Mira el nom brodat a la butxaca de la bata. Parla català. ‘Montanyà.’ ‘Tu tens un avi a França?’ ‘No. El meu avi és mort.’ No sé si menteixo a consciència o perquè no sé que tinc avi. Al malson torno a mentir. Una vegada i una altra. Conscientment. A tot capellà que m’atura. A tot capellà que parla català. A tot capellà que m’ho pregunta. ‘No. El meu avi és mort.’ Aquests capellans que sempre ens aturen i parlen català no tenen la cara de Wert. No. Aquests, tenen la cara de Duran i Lleida.

I així cada dia. I cada nit. I el despertador. I recomença el malson. Metro. Campana per a entrar a classe. Timbre per a sortir al pati. Campana, timbre. Timbre, campana. 

Cada matí, abans de les nou, a toc de campana, formem als patis. Com sempre. Com abans. En files. Per classes. Cada nen, a un braç de distància. Per ordre alfabètic. Montané, Montanyà, Morales. En silenci. El germà prefecte ens dirigeix a cop de xiulet. El germà prefecte té la cara de Wert. Xiulet. Els de primer A, desfilen cap a classe. Xiulet. Els de primer B. Xiulet. Els de primer C. I així fins que l’edifici ens ha engolit tots. En ordre. En fila. En silenci. D’un en un. Amb serietat i disciplina. Alfabèticament i militar. 

Un dia tot va començar a canviar. Havia nevat. Tot era blanc. Va sonar la campana. Vam formar. Quan sonà el primer xiulet, una bola de neu va sortir disparada i es va estavellar contra la sotana. Uns segons d’esbalaïment i n’hi va haver una altra. I una altra. I una altra. I dues de cop. I tres. El prefecte, desarmat, somreia per no plorar. Cobrint-se la cara de Wert, va arrencar a córrer. I tots darrere seu. Per un instant, va haver-hi desordre, rialles, nervis i crits d’alegria. Aquí va començar tot. Mai més no ens van fer formar al pati a toc de campana. El malson es va començar a esvair. I la cara de Wert, també. 

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Wert nostre senyor. Omnipresent. Omnipotent. Immanent. Crist té la cara de Wert. Franco té la cara de Wert. El dimoni té la cara de Wert

Es pensen que deformant-nos el nom ens canviaran les idees, el passat, la família, la història. Tot allò que els grans callen. Tot allò que costa tant de saber