Opinió
-
La culpa sempre és de la Catenària i més misèries ferroviàries
Bel Zaballa
06.05.2015
-
Rus: un ignorant perdonavides
Josep Albinyana
05.05.2015
-
El factor 'desindependitzador'
Marta Rojals
05.05.2015
-
Esgotament preventiu a les portes d’un altre cicle electoral
Oriol Izquierdo
04.05.2015
-
Elon Musk ens entra pel terrat
Andreu Barnils
03.05.2015
-
Oh, quin Primer de Maig
Mercè Ibarz
02.05.2015
-
La desesperació de Duran
Pere Cardús
30.04.2015
-
València amb tots cinc sentits
Bel Zaballa
29.04.2015
-
Cas aïllat número 7.250.244/B
Marta Rojals
28.04.2015
-
La gran absent
Joan-Lluís Lluís
27.04.2015
-
Cuatrecasas i un funeral
Andreu Barnils
26.04.2015
-
Parlem clar de CiU, ERC i la CUP?
Pere Cardús
24.04.2015
-
#GràciesMestres
Bel Zaballa
22.04.2015
Martí Estruch Axmacher
29.09.2012
Raimon trenca el silenci a Berlín
Carsten Sinner va descobrir Raimon fa una vintena d'anys a Calella. Era a la platja amb uns amics i el cantant de Xàtiva sonava a l'aparell de música. Des d'aleshores l'ha acompanyat i ahir al vespre el va sentir en directe a Berlín per primera vegada a la vida. Després de passar tot el concert amb llàgrimes als ulls, el saluda en un català impecable i li demana que li signi el programa de mà. Raimon s'assegura d'escriure bé el seu nom i l'alemany li diu que ha estat una vetllada inoblidable. Per Sinner, les lletres de Raimon tenen molta força i les cançons toquen el cor.
Actualment Sinner té quaranta-un any, una carrera acadèmica brillant i és el responsable acadèmic dels estudis de català de la Universitat de Leipzig. Va ser un dels encarregats d'inaugurar el 23è Col·loqui Germano-Català que es desenvolupa aquests dies --i en què s'inscriu el concert--, amb un discurs en favor de Catalunya i de la llengua catalana que va impactar els congressistes. La majoria es trobaven entre les dues-centes persones que ahir van presenciar el començament de la minironda de concerts europeus que farà Raimon per celebrar el cinquantè aniversari del seu primer recital a Barcelona.
La convocatòria era a les vuit del vespre en una de les sales de la Universitat Humboldt de la capital alemanya. Abans de començar Annalisa Corti, la seva dona i mànager, mirava de convèncer els assistents que no entressin amb una copa de vi a la mà. Sense èxit. A Alemanya, això és la cosa més normal del món. Raimon va pujar a l'escenari acompanyat de quatre músics i va arrencar amb 'Jo vinc d'un silenci'. Feia gairebé trenta anys que no cantava a Alemanya. Auster també en les presentacions, Raimon es va limitar a introduir breument algunes cançons, que el públic alemany podia seguir gràcies a les traduccions del programa de mà, fetes pels estudiants de Sinner. No va fer cap referència a la situació política del país: Raimon no és Llach.
Vestit amb camisa grisa, jersei blau marí i pantalons foscos, alguns enyorem la camisa vermella que durant anys va caracteritzar-lo dalt dels escenaris. Nascut l'any 1940, com confessa en una cançó, manté l'energia també característica, tot i que l'edat se li fa clarament perceptible al rostre. És l'energia que un dia també va impressionar Joan Fuster, que la va considerar vinguda del fons de la terra o d’un oblidat racó del temps. El pas dels anys és el tema d'algunes de les composicions més noves que canta Raimon, com 'Punxa de temps' i l'emotiva 'Mentre s'acosta la nit'. A la part final del repertori, no hi van mancar cançons d'amor com 'Com un puny' i clàssics com 'Diguem no' i 'Al vent', que va cloure el recital abans dels bisos.
El públic el va aplaudir llargament, Raimon es veia feliç, alguns s'eixugaven les llàgrimes i els alemanys que no el coneixien es van sorprendre de la força i de l'energia del cantant. Isabel-Clara Simó, que va fer la lliçó inaugural del col·loqui, el va aclamar al crit de 'Raimon, Raimon!'. Més enllà, el romanista Til Stegmann era més discret, però igualment entusiasta. Una alemanya, professora d'espanyol i estudiant de català, recordava perfectament que l'havia sentit per primera vegada a Barcelona l'any 1965, en un soterrani. Feia poc que havia començat la carrera d'una de les grans veus de la cançó, aquesta que ve d'un silenci antic i molt llarg, que la gent que vol ser lliure i estima la vida aviat romprà.
Martí Estruch Axmacher
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015