Companys i els límits de la dignitat

És una vergonya que, tres dècades després de mort Franco, el president Companys continue essent un criminal per al sistema jurídic espanyol. És trist que, tres dècades després, els governs d'aquest país no hagen aconseguit mai de fer entendre als espanyols l'excepcionalitat del cas. És lamentable que, quatre anys després, Zapatero no haja complert les seues promeses ni tinga intenció de complir-les. Però, dit tot això, és indigne que ara el nostre govern intente la via familiar per reparar el bon nom del president. És indigne perquè Lluís Companys no fou afusellat exactament pel fet de ser Lluís Companys sinó pel de ser el president de Catalunya. I aquesta perspectiva no es pot perdre mai de vista.

Puc entendre que el conseller Saura diga ara que els consellers que l'han precedit tampoc no van aconseguir res. És veritat. Puc entendre i entenc la posició de la família Companys de prestar-se a qualsevol actuació que semble que faça possible la reparació del nom del seu familiar. Però intentar que el ministre de Justícia espanyol signe un paper dient que el president va ser injustament afusellat, en comptes d'anul·lar el judici, és un error. No és gràcia allò que cal, sinó justícia. I si el govern espanyol és covard, que ho és, com a mínim cal demanar al govern català que els ho diga a la cara i no siga còmplice de tanta covardia.

La paradoxa, a més, és colossal. La Generalitat de Catalunya és l'únic vestigi de la legalitat republicana que ha arribat fins a nosaltres. Quan Tarradellas va ser reconegut (no pas proclamat) president pel govern espanyol ho va ser exactament perquè encarnava la legalitat que li havia conferit el president Irla, que l'havia rebuda del president Companys, que l'havia acceptada del president Macià. Si avui existeix la Generalitat és perquè Lluís Companys en va ser president. Si Tarradellas va ser president és perquè ho fou Companys. I si Montilla és president avui és perquè ho va ser Companys. Quina gran incongruència és, doncs, que Espanya accepte la presidència de la Generalitat com a pilar de la legitimitat democràtica del país després del franquisme i en canvi mantinga fitxat de criminal un dels presidents de la institució! Que no ho veuen que és insostenible? Que no ho veuen que això sol ja justifica qualsevol mesura excepcional que es puga prendre per a restituir, també jurídicament, la dignitat del president assassinat?

La pregunta és retòrica. És evident que ells, els espanyols, no ho veuen, ni ho veuran mai. No ho va veure Suárez, ni Calvo-Sotelo, ni González, ni Aznar. I no ho veu Zapatero. Però que ells no ho vegen no ens eximeix pas a nosaltres d'actuar amb la dignitat necessària i exigible. Cal que siga ben clar que és la dignitat de la Generalitat en la persona del seu 123è president que hi ha en joc. És la continuïtat històrica que fa que Joan Saura puga ser legalment i moralment el nostre conseller d'Interior que hi ha en joc. És l'honorabilitat del país i no solament la de la persona que hi ha en joc. Per això ningú no hauria de fer res que poguera rebaixar o entelar l'enorme transcendència de la reparació reclamada. És així de senzill i és així d'important.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet