Opinió

 

<6/88>

Vicent Partal

14.01.2008

Fraga i la sang de Grimau

Ignore si Joan Tardà feia una simple metàfora, quan va afirmar, la setmana passada, al congrés espanyol, que Fraga era un home tacat de sang. Si volia referir-se gràficament al suport que havia prestat prestar a la dictadura, no feia sinó indicar que aquest suport el tacava moralment de sang. Però és que hi ha més que metàfores en el cas del president d'honor del PP. Dies abans de l'assassinat de Julián Grimau Franco va demanar als seus ministres, un a un, si calia matar aquell comunista. Manuel Fraga Iribarne va dir que sí.

Els fets són prou documentats perquè no reste espai al dubte. Després d'un judici simplement il·legal i sense garanties, un tribunal militar va condemnar el cap comunista Julián Grimau a pena de mort. El consell de guerra es va obrir el 18 d'abril de 1963, quan Fraga Iribarne era ministre. Grimau fou condemnat per 'delicte continuat', i la sentència de mort va arribar al govern. Amb Franco formaven el govern dinou individus, set dels quals militars. El consell de ministres va durar més de deu hores i Franco, que temia la repercussió internacional, va demanar l'opinió dels seus ministres, un a un. Dos dels ministres, Vicente Fernández Bascarán (que ho era en funcions) i Fernando Castiella van manifestar dubtes. Fraga no. Fraga va apostar decididament per l'execució, l'assassinat, de Grimau.

Com a ministre de propaganda que era, a més, va fer editar dos fulls, que encara es poden trobar en algunes biblioteques, per escarnir la memòria de Grimau i difamar-lo. I va donar la cara davant els periodistes espanyols i estrangers defensant la condemna. Vint-i-set trets, el 20 d'abril de 1963 a les sis del matí, mataren Grimau. En una darrera mostra de crueltat, soldats de lleva foren obligats a formar part de l'escamot d'afusellament.

Tacat de sang Fraga Iribarne? I tant! De la sang, concreta, burocràtica, signada i rubricada, de Julián Grimau. No cal anar molt més lluny...

Editorial