Tractant-se de la independència de Catalunya, no s'hi valen excuses

Els catalans som tan agosarats que volem fer una cosa que no ha fet mai ningú: començar un procés d'independència amb un referèndum davant d'un estat no democràtic. No ho ha fet mai ningú. Es pot començar un procés d'independència amb un referèndum quan l'estat d'origen accepta de col·laborar-hi —el cas d'Escòcia i Regne Unit. Amb col·laboració, l'ordre és referèndum primer i proclamació d'independència després. Si l'estat d'origen no hi col·labora i vol impedir l'exercici del dret d'autodeterminació, l'ordre és diferent: declaració d'independència, obertura de negociacions o mediació internacional i, finalment, referèndum.

Un full de ruta diferent

Però nosaltres ho volem fer d'una manera diferent. I amb raó. Com que som en un estat europeu que, segons la comunitat internacional, és democràtic, necessitem una demostració clara de la seva hostilitat per a legitimar la declaració d'independència que vindrà a continuació. I la millor manera d'aconseguir aquesta prova d'hostilitat antidemocràtica és mirar de fer una votació —urnes i paperetes— i que ens ho impedeixin. Amb aquesta prova, podem fer les eleccions plebiscitàries per a una majoria parlamentària favorable a la declaració d'independència amb una legitimitat innegable a ulls de tot el món.

A grans trets, aquest és el full de ruta. Per això, el president Mas va deixar tan clar dimarts que la consulta del 9-N no era la definitiva. No perquè es fes mitjançant un procés de participació ciutadana i això en rebaixés la qualitat o la validesa jurídica vinculant —que ja no hi era en el format anterior—, sinó perquè tal com actua l'estat espanyol tan sols unes eleccions amb caràcter plebiscitari poden ser vinculants i definitives per a aconseguir el mandat democràtic inequívoc.

Per què el 9-N?

Es podrien fer aquestes eleccions sense passar pel procés de consulta? Sí. És desitjable d'estalviar-se la consulta? No. Perquè fins ara la prohibició de votar tan sols ha estat verbal i amb una resolució de suspensió cautelar d'un tribunal. Però no hi ha hagut impediment físic ni directe. A banda les grans mobilitzacions populars per la independència, allò que donarà més legitimitat a una via unilateral serà la constatació absoluta de la prohibició de votar en un referèndum.

Així, s'ha de fer la consulta del 9-N tan sols perquè ens impedeixin de votar? No. Ni de bon tros. Aquesta és l'opció que té més probabilitat. La consulta del 9-N té un objectiu original: saber què pensa la ciutadania sobre la independència. I té una conseqüència directa: l'obertura d'un procés de constitució d'un estat independent si es constata que aquesta és l'opció majoritària. Si es pot votar, millor. Però si no ens ho deixen fer, ens posaran el trampolí definitiu cap a la declaració unilateral d'independència feta per un parlament escollit amb aquest compromís electoral.

Si un camí queda obstruït, cal agafar-ne un altre

I per què no s'ha mantingut la consulta convocada amb el decret 129/2014? És molt clar. Perquè tenia un recorregut que no passava d'aquesta setmana. Evidentment, per culpa de les impugnacions de l'estat i el dictamen del Tribunal Constitucional. Si es continuava pel camí emprès, ens hauríem trobat amb una consulta blocada per una onada de processos judicials d'inhabilitacions de funcionaris per prevaricació i de reclamacions judicials de ciutadans —instigats pels llargs tentacles de l'estat— per la violació de la llei de protecció de dades a l'hora de fixar un cens per a la consulta. És a dir, la via prioritària quedava obstruïda aquesta mateixa setmana pel venciment de terminis i probablement no es podia arribar al 9-N sense un caos immens.

La nova via cap al 9-N té la virtut que impedeix a l'estat d'actuar —amb raons jurídiques— fins a l'últim moment. És a dir, ens permet d'arribar al 9-N sense obrir un conflicte de funcionaris i de protecció de dades. I si volíem votar el 9-N o demostrar que ells estan disposats a impedir-ho per tots els mitjans, què més podem demanar? Oi que hem dit i repetit que la fortalesa del procés és que l'empeny el poble i no l'elit? Doncs som-hi! El dia 9 de novembre no serà o deixarà de ser un referèndum per la forma com s'ha convocat, sinó per la capacitat de mobilització que siguem capaços de demostrar.

Sis mesos de guerra

És cert i no ens cansarem de repetir-ho. La principal virtut d'aquest moviment democràtic d'independència és que ha arrelat amb una força increïble en el poble. Si els polítics no compleixen, la democràcia els passarà per damunt. D'acord. Però entrem en la fase que cal concretar la voluntat popular en realitat institucional. Després de la prova del cotó que serà el 9-N en relació amb la qualitat democràtica de l'estat espanyol —especialment de cara a la comunitat internacional—, caldrà rematar la feina amb les eleccions.

Es poden fer unes eleccions normals? De cap manera. Perquè la situació que ens porta a fer eleccions no ho és, de normal. Les eleccions que es faran després del 9-N no seran per a escollir uns diputats i un govern que gestioni la mediocritat autonòmica durant quatre anys. El parlament i el govern que resultin de les eleccions hauran de dirigir la transició nacional en un estat de 'guerra política' durant sis mesos o un any, a tot estirar. L'estat no obrirà cap negociació amb el nou govern escollit i, per tant, caldrà construir les estructures d'estat imprescindibles per a fer una declaració d'independència que no sigui un salt al buit. I això s'haurà de fer amb la màxima rapidesa perquè l'estat espanyol boicotarà Catalunya per terra, mar i aire.

La 'Llista Catalunya'

Té cap sentit que cadascú es presenti pel seu compte a les eleccions? Ara mateix seria molt difícil d'entendre. Si vivim moments excepcionals i el poble es comporta de manera excepcional, per què els partits polítics ho haurien de fer de manera ordinària? Que es pensen que ens interessa, ara mateix, si guanyarà aquest o aquell de més enllà? El moment excepcional, històric i únic que vivim exigeix una candidatura de país. Una 'Llista Catalunya' o una 'Via Catalana cap a la Independència' encapçalada pel president del país, amb el cap de l'oposició a continuació, els màxims representants dels altres partits després, i un bon reguitzell de figures de prestigi i vàlua professional i social a continuació. Ei! No una coalició de partits, no. Una candidatura de país. Sense sigles ni banderes que no siguin la catalana!

Si això no es fa així, aleshores sí que ens haurem de preocupar de valent. Si la generositat demostrada dia rere dia pels ciutadans no té la rèplica en una candidatura de país en favor de la declaració unilateral d'independència, serà el moment de passar per damunt dels responsables de la desunió. No hi haurà excuses que valguin. Ningú no s'ha preguntat mai si la gent que tenia al costat a la V de l'Onze de Setembre pensava exactament igual que ell. El poble ha actuat amb generositat, confiança i unitat. I ara és el moment que ho facin els partits i, sobretot, els màxims dirigents polítics. No s'hi valen excuses.
 


'No pensis que pots guanyar la cursa a la primera volta. L'has de guanyar a l'última. I no pots guanyar sol; espera els altres' (Ben-Hur al seu cavall més veloç).

perecardus@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Que es pensen que ens interessa, ara mateix, si guanyarà aquest o aquell de més enllà? El moment excepcional, històric i únic que vivim exigeix una candidatura de país.