Tal faràs, tal cobraràs

Quan es parla de corrupció política sempre surt aquell tertulià sobrat que diu que, a l’estat espanyol, els polítics són molt mal pagats. Que no pretén justificar els sobresous en B, eh?, però que a l’empresa privada un directiu mitjanet pot cobrar el triple que un president de govern, que té una responsabilitat incomparable. Que injusta que és la vida, recoi.

Potser el tertulià sobrat insinua que els polítics potencialment corruptes, si els pagues prou, poden arribar a ser bons minyons i centrar-se a treballar pel poble. Ètica a tant la peça, no està malament. O potser no, potser vol dir que les responsabilitats excepcionals exigeixen salaris excepcionals. Perquè, als països civilitzats, les responsabilitats polítiques són un compromís, i els compromisos s’han de complir. Però és que parlem d’Espanya.

A l’estat espanyol, la política va d’una altra manera: com que no existeix la dimissió, perquè molts partits es quedarien sense efectius, els compromisos no es consideren de compliment obligat. O era al revés? És igual. El cas és que fins i tot pots fer el contrari d’allò que vas dir que faries i cobrar igual que si ho haguessis fet. No ho sé, però amb aquest grau d’exigència, conec una gent que t’enfonsava un país a meitat de preu.

Ara, segurament hi ha molts espanyols a qui no faria res que el seu president cobrés com Messi... sempre que fos Messi. Però no és ben bé el cas. El president espanyol, aquell registrador de la propietat en excedència que es va comprometre a reduir la desocupació a la meitat, ha resultat ser del nivell de solters contra casats, i si guanya un partit és perquè n'ha comprat els àrbitres. Seria un miracle que, a força de calers, arribés a esdevenir un crac de primera divisió.

Per tant, això que diu el tertulià sobrat no solucionaria el problema principal. Poques feines trobaràs a l’empresa privada en què surtis tan ben parat d’una mala praxi, o d’una praxi nefasta. A l’esfera privada, els accionistes perjudicats te’n demanarien raons, et demandarien, et farien rodar el cap escales avall. A l’esfera pública, on els accionistes som el poble ras, a tot estirar t’anirem a xiular a la seu del partit, quan tu ja seràs a casa sopant i en sabatilles.

I si a més a més has ficat la mà al calaix, has rebut sobres suculents o t’han comprat unes constructores, els ciutadans-accionistes xiularem més fort, farem pancartes més indignades i t’omplirem el Facebook d’icones de sobres, perquè som així de temibles. Però tu aguanta, desmenteix-ho tot, nega i renega, que els ciutadans-accionistes només som fulles al vent en una batalla de diaris, en una guerra de poders.

Tu tingues paciència: el diari dels teus contraatacarà, el vent bufarà cap a un altre cantó, i el teu cas es quedarà morint-se de fàstic al mig d’una torre de cinc mil fulls de paper timbrat. Pel salari que cobres, és un bon tracte o no? Evidentment: per això n’hi ha tants que assumeixen el risc.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

A l’estat espanyol, la política va d’una altra manera: com que no existeix la dimissió, perquè molts partits es quedarien sense efectius, els compromisos no es consideren de compliment obligat. O era al revés? És igual.