La desbandada

La retirada de Jordi Pujol i la decisió d'ERC de relegar CiU a l'oposició han obligat a fer restructuracions de l'espai nacionalista arreu dels Països Catalans. De fet, més que de restructuracions, es pot parlar de claudicacions (o de 'realisme', si us apuntau a la resignació). De cop i volta, el Bloc valencià, el PSM i ERC han decidit que la resistència era inútil i que allò que calia era salvar els mobles (la democràcia, l'esquerra). Naturalment, la precarietat de les conviccions sobiranistes d'aquests partits és anterior a la desaparició del pujolisme, però, mentre CiU tingué la capacitat de formar governs, no podia afirmar ningú que el nacionalisme fos una marca sense possibilitats. I si el primer tripartit pogué semblar una maniobra circumstancial d'ERC, el segon ratificà que es tractava d'una desbandada en tota regla.

El Principat, com correspon, ha capitanejat l'estratègia: la deserció d'ERC de l'espai nacionalista (definitiva, amb la liquidació de l'equidistància) per a integrar-se estrictament a l'espai de l'esquerra ha estat una lliçó que han après immediatament al País Valencià i a les Illes. Bandrés i Euskadiko Ezquerra feren aquest mateix exercici de realisme fa una quinzena d'anys. Però, amb més coherència, s'integraren directament al PSOE: preu per preu, sabates grosses. Naturalment, que els resultats siguin semblants no significa que puguem jutjar amb la mateixa severitat aquests tres comportaments. Les circumstàncies són diferents: al País Valencià el nacionalisme s'acosta al 5%, a les Illes supera el 20% i al Principat tenia majoria absoluta al Parlament.

L'actuació del Bloc valencià és la que té més justificacions: en primer lloc, allà, un PP impresentable desaconsella molt especialment el vot testimonial; en segon lloc, la llei electoral dificulta la sortida de l'extraparlamentarism; i, en tercer lloc, l'Esquerra Unida del País Valencià és una opció que, donades les circumstàncies, no repugna. El Bloc negocià durament i tancà l'acord amb dignitat. A l'inrevés del PSM, que no volgué reforçar les posicions nacionalistes amb una aliança prèvia amb ERC i pactà massa fàcilment amb uns comunistes i uns verds que a les nostres illes són jacobins en estat pur. La incorporació a darrera hora d'ERC és insignificant i no introdueix cap mena de matís nacionalista en una coalició estrictament esquerrana. A Eivissa, on la feblesa del nacionalisme deixa poques opcions, han optat, probablement amb encert, per un 'tots contra el PP', justificat pel desastre urbanístic. Que al Principat l'opció d'ERC no tingui la forma de coalició pre-electoral no minva gens la gravetat d'una elecció que ideològicament és més compromesa que no les del PSM o del Bloc valencià perquè ha estat decidida sense gens de constrenyiment.

Hi havia un enorme ventall de possibilitats i ERC ha triat de fer un paper idèntic al d'Iniciativa (indicau-me, si en sabeu cap, una sola diferència, que no sigui retòrica, entre aquests dos partits). I els fets demostren que l'articulació dels membres del tripartit és més sòlida que no la de moltes coalicions estables: Duran té més marge de maniobra dins CiU que no Puigcercós dins el tripartit. No es tracta d'una entesa circumstancial, sinó del propòsit d'implantar un règim perdurable (si els Ciutadans no desgracien la jugada). Com a estratègia general, la deserció de l'espai nacionalista que han protagonitzat les esquerres sobiranistes dels Països Catalans ha estat un immens error.

Al País Valencià, la situació actual no pot empitjorar i l'actuació del Bloc pot ser apreciada com una operació de realisme necessari, que pot tenir el premi de l'accés al Parlament i la derrota d'un PP notòriament reaccionari. Però, tant a Mallorca com al Principat, el resultat és el desemparament i la desorientació de molts d'electors. I crear nous partits nacionalistes i d'esquerres no és una solució perquè, probablement, no tota la culpa ha de recaure en les impostures dels dirigents, sinó que la peculiar estructura de partits també n'és responsable. Quan hi ha un nacionalisme de dretes i un d'esquerres, la competència aboca a magnificar les diferències dreta-esquerra, cosa que afavoreix pactes amb aquells que coincideixen en allò que és venut com a important (la política social) i no en allò que és secundari (la identitat). Una gran part dels països que tenen problemes nacionals tenen partits nacionalistes que només es distingeixen entre si pel grau de radicalitat.

Les derives esquerranoses (si és que es tracta d'això) del PSM a Mallorca i d'ERC al Principat han allunyat aquests partits de l'espai nacionalista i hi han deixat soles UM i CiU. Un espai massa gran, probablement, per a formacions poc obertes (interiorment són tancades, i això condiciona qualsevol obertura exterior) que prediquen la intenció de convertir-se en 'casa comuna' del nacionalisme des de l'avidesa dels vots, però sense mostrar gens de voluntat d'incorporar sectors que perceben com a cossos estranys. Ni gens de disposició de compartir amb ells el disseny de nous missatges, estratègies i objectius. A Mallorca molta gent em diu que votarà UM de mala gana, i al Principat deu passar una cosa semblant respecte de CiU. És un conhort. Especialment per a UM i CiU. Però per al país és una desgràcia la desmoralització dels nostres. Pels nacionalistes, les eleccions ja no són una festa.

joan.mir@uib.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet