Volem la lluna

En la conferència de la Diada, Borja de Riquer va reivindicar l’herència moral de la República. Absolutament d’acord. Va dir que aquella generació no volia la lluna i que els valors que ells defensaven són recollits avui per la constitució. Si aquells valors de laïcisme, solidaritat social, cultura, educació i pluralisme, si aquella idea ètica i estètica de justícia i d'igualtat és recollida per la constitució, per què no existeix a la pràctica? Hi és reflectida, aquesta idea a la constitució? No ho sé. I si així és: per què no fem allò que ens permeten de fer?

La transició, 'la modèlica', 'la intocable', 'la mare que ens va parir', és, crec, novament, la clau de la qüestió. Amb perdó de les monges democràtiques. Després de l’onada necessària, catàrtica, encara que tardana, de la recuperació de la memòria dels fets i dels noms de les víctimes, de la restitució de l’honor i de la veritat, es fa imprescindible, no sols de recuperar, sinó també´d'exigir, com a base del funcionament social, una ètica i una moral públiques, indiscutiblement lligades a la República, soterrades pel franquisme i ignorades per la transició. Ja es pot dir: enguany, finalment i per primera vegada, un govern espanyol democràtic reconeix la República com a precedent històric. Mai res no va a l’hora. És com si la hipoteca signada a la transició, que encara no hem acabat de liquidar, hagués tingut com a conseqüència una mena de monumental 'jet-lag' peninsular: ha arribat el cos, però encara esperem que aterri l’ànima. És un malestar, una barreja de cansament i desorientació, que ens aplaca, d’ençà dels anys vuitanta, quan se'ns va frustrar la il·lusió d’haver-nos cregut novament ciutadans que intervenen en la cosa pública.

'S’ha fet la transició política, però encara resta pendent la transició cultural', em va dir Juan Goytisolo en una entrevista al 'Cultura/s'. Un crit d’alerta en la línia de Borja de Riquer. Però, com es farà ara aquesta transició? Es pot fer? No haurem arribat ja, definitivament, massa tard? Sabrem reconèixer íntegrament els referents, si tot buscant-los hi ensopeguem? De la República ençà, a banda el franquisme, hi ha hagut un avenç brutal del capitalisme que imposa el seu sistema de valors: la insolidaritat social, la il·lusió de propietat a base d’hipoteques, la conversió dels sindicats en gestories, la cultura entesa només com a negoci, l’individualisme, la competitivitat, l’èxit, l’analfabetisme, l’estupidesa, l’obesitat mòrbida o l’anorèxia, el consum compulsiu, la mentida, el frau, la debilitat ideològica i l’amor a les foques. I cosa pitjor: molts d’aquests elements ja són entesos com a normals. Pot ser que Fraga digui que Franco va propiciar el retorn de la democràcia i continuï dedicant-se, en mòmia i ànima, a la política? Sí. I Zaplana, després de dir que s’hi dedica per a folrar-se? Sí. Poden Acebes i 'El Mundo' continuar delirant sobre la connexió d’ETA amb l’11-M, ignorant la investigació judicial i les declaracions de la cúpula policíaca? Sí. Fins quan? Fins que els doni la gana, evidentment. Pot Clos ser ministre d’Industria? Sí. Es qüestió de seguir les lleis de la física. Caure sempre cap amunt i deixar-se endur per les forces centrípetes. Ens transgredeixen les lleis de la ciència davant del nas. I es queden tan amples. Per què no s’ha investigat a fons el frau del Fòrum? Ja ningú no se'n recorda. No val la pena.

Entre la mentida flagrant, arma predilecta dels cavernícoles d’ençà que els és permesa, i una esquerreta-i-els-verds, aquí i a Espanya, que es mou entre la ingenuïtat, la por i el cinisme, la 'cursileria' i el món de l’espectacle, anem apanyats. Hi ha una mena de vòmit gris, envoltat de candeletes, assumit com a paisatge habitual, que no deixa veure-hi més enllà. I mentrestant, els índexs de fracàs escolar baten records mundials.

Si els valors morals de la República no es van exigir al principi de la transició i es van foragitar del poder amb un parell d’hòsties mal donades, un cop de llei electoral, corrupteles diverses, Gals i altres trumfos democràtics de l’esquerreta, no se m’acut pas què es pot fer ara per recuperar-los. Allò que cal és exigir-los, i ser intransigents: és dret de ciutadans. D'aquesta manera, potser, en el futur, després d’un infinit trànsit transicional per terres ermes, quan ens arribi l’ànima i se’ns acobli al cos, i ens espassi el 'jet-lag', ens mirarem a un mirall nou i veurem un transsexual de saldo, una ànima republicana, lliure i avançada, captiva en un cos d’home gris, submís, desorientat, fofo i amb cara de llest com en Garzón. Malgrat tot, jo vull la lluna.

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet