Xancletes per la independència

Diuen que em vaig tornant boig, que si no prenc alguna cosa per a escriure, que si he derivat al surrealisme i la gent no m'entén... Si m'he tornat boig, o si em prenc 'coses', depèn del concepte de seny i de 'coses' que tingui qui em vulgui analitzar. De surrealisme, res, ben res. És una cosa molt més seriosa i profunda que el que jo pugui arribar mai a escriure en aquesta vida i en part de l'altra. Sigui l'autor jo mateix, o l'altre. Si la gent m'entén o no, poc que m'importa; cadascú té les seves pròpies característiques mentals. A més, si no m'entenen, és recíproc. Jo no els entenc, a ells, per més que hi posi tota la bona voluntat del món. I ells són molts més.

En realitat, el problema és si jo m'entenc a mi mateix. M'entenc? És difícil de saber. Si he de ser sincer, em sembla que, molt sovint, no. Francament.

Faig una prova. Entro a Vilaweb, secció Mail Obert. Intento que sigui el dia que publico jo, per no haver de resoldre l'enigma de si entenc el que escriuen unes altres persones o no. Sí. O no. Clico. S'obre la pàgina. Apareix una visió impossible, que em supera completament i que m'impedirà de llegir el meu article. A la part superior hi ha un anunci. 'Xancleta catalana, més que una xancleta, un sentiment.' A la dreta hi ha un altre anunci. 'Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. La cultura ets tu.' Jo?, penso. Deu ser per dissimular que, en realitat, com sap tothom i es profecia: la cultura és ell. Aquell.

Suposo que són anuncis independents. Tot i que podrien no ser-ho. En aquest país ja tot és possible. És més. Si la xancleta catalana és un sentiment, és possible que pertanyi a l'àmbit de la cultura, de la catalana, concretament, com és natural, perquè no en coneixem pas cap altra, nosaltres. Ni ganes. I és la nostra. La que reguem i retallem cada dia. Si és així, és obvi, doncs, que la xancleta catalana ha de formar part de les preocupacions del conseller. I ens cal preservar-la. Com el burro català, o els carquinyolis de Cardedeu. No fos cas que un dia arribés la independència i ens agafés en boles, sense xancletes, ni burros, ni carquinyolis.

L'anunci és molt dinàmic. Hi apareixen una mena de petjades de xancletes, que deuen ser de les catalanes. La petjada de la xancleta catalana, de forma, és com la de la xancleta murciana o la bielorussa. Allò que canvia és el fons. La xancleta catalana, quan trepitja, deixa una petjada que és un sentiment. La xancleta catalana deixa una petjada estelada. Sí, aquell somni que ja és a tocar. Els catalans d'avui quan trepitgen, deixen imprès a l'escorça del planeta el símbol de la seva llibertat política. La bandera de la independència. Un sentiment.

I després hi ha qui diu que jo m'he tornat boig. Que no se m'entén. És lògic! En un país on diuen que les xancletes són més que xancletes, perquè són sentiments, i la cultura ets tu, per comptes de ser de qui ha fet els mèrits, és a dir, el conseller, la realitat és un malson indesxifrable. L'arrogància i la farsa han arribat a un grau tan alt, que és inútil tot esforç d'anàlisi i d'interpretació. És el piano que ha anat bevent, no jo.

I amb aquesta absurda disquisició m'acomiado de tots vostès, els demano disculpes per la paciència que han demostrat, i els desitjo bon estiu. O bon nadal, que mai no se sap. I si, quan ens retrobem, ja som independents, cal que tinguem present que tenim un llarg camí a recórrer plegats. Molt llarg. Tot un programa d'estat. El camí que cal recórrer per a fer arribar els sentiments, de la xancleta a la barretina. Dels peus al cap, que és on tenen els sentiments els altres, els que ja fa molts anys que són independents. El mal és que nosaltres ja no tenim ni cap, ni peus. Em temo. O tampoc?

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

L'arrogància i la farsa han arribat a un grau tan alt, que és inútil tot esforç d'anàlisi i d'interpretació. És el piano que ha anat bevent, no jo.

El mal és que nosaltres ja no tenim ni cap, ni peus. Em temo. O tampoc?