Opinió
-
Llaurar a Egipte
Josep Albinyana
07.12.2009
-
Ràtzia, mordassa i escombra
David Fernàndez
04.12.2009
-
No som de la màfia
Albert Dasí
03.12.2009
-
L'hora de l'e-lector
Marta Rojals
02.12.2009
-
Valencià i requisit
Diego Gómez
01.12.2009
-
I a la boca, caramels
Andreu Barnils
30.11.2009
-
Mal per mal
Marta Rojals
27.11.2009
-
Cap a Palestina falta gent
Carlota Franco
26.11.2009
-
Pandèmia
Xavi Sarrià
25.11.2009
-
'Ells'
Joan Roma
24.11.2009
-
Mesurar la desmesura
Marta Rojals
18.11.2009
-
La crisi de les rotondes
Josep Albinyana
15.11.2009
-
País de peatges
Josep Albinyana
13.11.2009
Juli Peretó
12.02.2010
Que tinguem sort!
Avui comença la campanya de les eleccions rectorals a la Universitat de València. Com puntualment ha informat Vilaweb, hi concorren tres candidats i una candidata. Si bé aquests darrers anys l’ensopiment de la comunitat universitària a València ha estat remarcable, aquestes darreres setmanes, i sense haver començat la campanya oficialment, hi ha hagut un crescendo d’efervescència (i de nerviosisme d’algun candidat). I això és molt bon senyal: encara hi ha interès per la institució acadèmica, com ho demostra també el fet que quatre persones i els equips que porten al darrere estiguen disposades a treballar de valent, a sacrificar vida familiar i la carrera científica pel bé col·lectiu. Per endavant, el meu agraïment, com a professor de peu pla, a tots ells pel fet d'animar el debat d’idees i propostes.
Precisament d'idees i de propostes vull parlar ací. Deixant de banda les consideracions personals, què tenim al davant quan llegim els programes dels candidats i les seues declaracions públiques: entrevistes en la premsa, xats en internet o la intervenció davant quatre-centes persones, organitzada per l’Assemblea Interestamental i enregistrada per VilawebTV, un dels documents més vists del mes? Un bon material de partida per a dibuixar la idea d’universitat de cada equip. I jo ho veig ben clar: la millor opció per al futur de la Universitat de València, com a institució acadèmica amb una marcada trajectòria progressista i de referent crític de la societat valenciana, amb una remarcable capacitat de formació superior i d'aportacions al coneixement científic, és el programa i l’equip de persones que ha presentat el catedràtic d’història medieval, Antoni Furió.
A diferència dels altres candidats, Furió i els seus col·laboradors reconeixen que la Universitat de València té defectes, no és perfecta. Sense frivolitats ni lleugereses vàcues, sense complaença, es demanen per què les rigideses burocràtiques, acumulades com unes capes geològiques feixugues, fan que siga en la Universitat de València on passa més temps des que hom presenta una tesi doctoral fins que no la defensa en públic, de manera que es fan perdre mesos preciosos als joves investigadors. Per què no tenim quasi capacitat de captació de talents científics, en l’època de la maduresa postdoctoral. Per què només hem estat capaços d’aconseguir un sol projecte de l’European Research Council. Per què aquests darrers anys, a la deriva en política de personal, hem pensat més en la manera de jubilar (i deixar anar, sense més ni més) els professionals experimentats i no hem fet res per rejovenir la saba docent i investigadora, ni per conjurar el càncer de l’endogàmia. Per què s’ha consentit l’abús de poder en l’elaboració d’alguns plans d’estudi dels nous graus... I milers de perquès més, en tots els àmbits universitaris.
Tinc un bon amic que em diu que el progressisme de les propostes programàtiques de Furió el pot perjudicar. En particular, la defensa d’autoexigència en tots els àmbits de la vida universitària, la seua convicció que les revolucions comencen per un hom mateix, amb l’esforç personal i la recerca de la qualitat en tot allò que fem: l’estudi, la gestió, la docència, la investigació i la projecció social. Jo crec que el perjudicaria únicament si es confirmara que la universitat ha caigut en la mediocritat irreversible, en el desencant de la seua gent, si s’ha contaminat d’eixe pensament fofo que anihila el país. Jo preferesc confiar en la força de la raó acadèmica que representa Furió i el seu equip.
Miquel Gil cantà en la festa dels amics i de les amigues de Toni Furió, l’altra nit. S’identificà com un ciutadà dels molts que encara veuen la Universitat de València com un referent cívic i crític, enmig d’un país inundat d’irracionalitat i de banalitat. El cantant de la veu trencada i commovedora s’adreçà al candidat i, amb la mirada fixa als ulls, li va dir: 'que tingues sort, perquè, si tu en tens, tots en tindrem, de sort...' I com Miquel, milers i milers més.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015