Entre poc i massa

Potser l'heu vista en algun diari: la fotografia d'una parella amb un nadó a coll, i, dret al costat, un galifardeu pelat de cap i una mica groguenc de cara, somrient per a l'ocasió. L'article explica que el menut ha nascut d'una selecció genètica que l'ha determinat sa i compatible amb son germà gran, afectat d'una greu malaltia congènita, i que les cèl·lules mare del cordó umbilical han servit per deslliurar-lo d'una agonia permanent que l'hauria acabat consumint sense més remei. D'aquest cas, els moralistes radicals n'han fet un resum un pèl esbiaixat que diu que, per salvar-ne un, han hagut de destruir, què dic, destruir: matar, assassinar!, tot d'altres germans seus que mai no arribaran a veure la claror del món. M'imagino que, entre les proves principals del crim, s'hi farà constar el microscopi.

Amb aquesta contundència es pronuncien els portaveus de la rectitud suprema sobre la tècnica denominada de diagnosi genètica pre-implantatòria (DGP), que consisteix a seleccionar embrions sans (i quan dic 'sans', no vull dir 'guapos') fecundats in vitro per a implantar-los a l'úter matern. Eugenèsia, ho denominen els uns; jugar a ser déu, en diuen els altres, com si vacunar-se contra el tètanus o portar un pegat de nitroglicerina no fos també jugar a ser omnipotents en aquesta vall de llàgrimes. Ja es veu que en la batalla del vocabulari, els partidaris del mirar cap envant i els fanàtics del mirar cap amunt no es poden entendre de cap manera, perquè no solament perceben realitats distintes, sinó que també parlen idiomes diferents.

En fi, que l'ésser humà és complex cosa de no dir. De fet, és força comprensible que, entre individus compostos per una barreja heterogènia de desenes de bilions de cèl·lules, l'ètica sigui un afer complicat de menar, però, per la mateixa raó i una senzilla regla de tres, podríem suposar que el mateix debat ètic, portat a l'escala cel·lular, s'hauria de simplificar en proporcional mesura. Doncs resulta que no, que els inspectors de la moral ara s'han establert en una mena de CSI capaç de seguir el deix del pecat fins a la mateixa 'foto-finish', i espera't que els avenços científics no els permetin d'afinar encara més el zoom de l'acusació fins a un nivell atòmic, subatòmic i nanoquàntic.

Si tornem al cas que ens obria l'article, entendrem que, de tant esmolar la vista, algú ha acabat perdent la perspectiva: en efecte, dels mateixos ideòlegs de la campanya del linx que al final no era ibèric i el 'protege mi vida', autèntics especialistes de la simplificació, ens arriba a les pantalles el discurs que eleva un blastòmer de vuit cèl·lules a la categoria de fill, nét o germà, que si no s'assemblava més a sos pares era perquè li faltava el detall de no haver arribat a ensumar mai les parets d'un úter, fet indispensable ara per ara, oh, casualitat, per a arribar algun dia a tenir partida de naixement i carnet del Barça. Això sí que és fer drecera, xiquet. Sense ànim d'ofendre, considerar un carroll de vuit cèl·lules com un parent d'algú, em sembla una mica precipitat. Que és un ésser humà potencial? Això és innegable, de la mateixa manera que un pinyol de síndria és una síndria potencial, però aquesta evidència no implica que el pinyol sigui la mateixa cosa que una síndria, i això és així aquí, i a la Xina Popular.

Un blastòmer que no s'implanta és com un pinyol que no es planta, i no s'hi val a fer trampes sofístiques, que ja ens coneixem. Tocant a la resta, la reflexió sobre els hòmens que volen ser déu, la matança dels innocents, allò que hauria pogut ser i no serà, no deixa de ser un exercici interessant mentre hom s'hi vulgui dedicar i vagi balder de temps. I tot, és clar, mentre no ens calgui descobrir, déu no ho vulgui, que a l'hora de la veritat la poètica-ficció i el debat ètic s'acaben ben ràpid quan el fill és teu.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet