La Klein

El nom de l’autora em sonava, però més aviat em feia pensar en una actriu porno. El llibre, ‘No logo’, me l’havia recomanat la Lucia, una bona amiga italiana el criteri de la qual acostumo a tenir molt en compte. Tot i amb això, no en vaig fer gaire cabal. D’això, ja deu fer tres o quatre anys i d’aleshores ençà l’autora en qüestió ha guanyat notorietat. Jo, sense haver-ne llegit res, continuava pensant que, amb un nom així, de model rovellada o d’anunci televisiu, no podia ser res seriós.

Uns companys m'han comentat aquests dies que és una dona molt interessant, autèntica, influent, informada i sense pèls a la llengua. Uns altres, que té un discurs amb llacunes, que és una imbecil o fins i tot una social-demòcrata populista que viu del 'qüentu'.

Llegeixo unes quantes pàgines del seu últim llibre, 'La doctrina del xoc', i m'hi enganxo. Hi descriu el triomf d'allò que ella anomena 'capitalisme del desastre'. Modestament, en síntesi: el capitalisme més avançat, o el neoliberalisme, necessita desastres i crisis per alimentar la seva maquinària, les seves vies de negoci, i assegurar-se la supervivència. Aquesta tendència fa que la societat, a còpia de desastres, sigui cada dia més liberal, però menys democràtica: més llibertat per a alguns i menys drets i serveis per a uns altres. 'Durant més de tres dècades, [Milton] Friedman i els seus poderosos seguidors havien anat perfeccionant precisament aquesta estratègia: esperar una crisi o una commoció de grans dimensions per vendre peces de l'estat a actors privats mentre els ciutadans encara es recuperaven del xoc, i tot seguit transformar ràpidament aquestes reformes en canvis permanents. (...) La por i el desordre són els catalitzadors de cada nou salt endavant (...), és una nova economia, la nova ideologia dominant.' Imagineu-vos aquesta idea, argumentada i desenvolupada d'una manera més o menys lúcida, en més de sis-centes pàgines carregades de dades, cites, documents i exemples. Poca broma.

I no va amb gos, no porta cadenes, no es vesteix amb malles esparracades, no fuma amb pipa i no té la solapa plena de xapes. Res de tot això. El dia que la vaig veure portava un pentinat treballat, un dit escàs de maquillatge ben distribuït, jaqueta blanca i fina, texans negres (sense marca) i sabates amb una mica de taló. Un exquisit equilibri entre elegància i austeritat.

Em miro per internet la conferència que va fer al CCCB i continuo traginant, subratllant i rellegint 'La doctrina del xoc'. Sincerament, em farien falta uns quants cafès amb ella per comprovar si realment hi ha cap llacuna amagada en el seu discurs o per contrastar si és imbecil o no. Però una cosa sí que m'és clara: ximple o no, és necessària. És un contrapès, una força que equilibra, una d'aquelles veus que massa sovint fan falta. Tant de bo que hi hagués un expert en aquest país capaç d'escriure sis-centes pàgines ben documentades sobre el desastre permanent en què viu immergida Barcelona! Tant de bo que hi hagués algú com ella, disposat a capitanejar tota la ràbia i el desconcert acumulats aquests darrers mesos (o anys).

És cert que l'excés de 'glamour', el nom i l'aspecte poden arribar a confondre (de fet, no fa gaire vaig descobrir que, efectivament, hi havia una actriu porno d'origen israelià que es fa dir Naomi), però no ens enganyem: la Klein fa bullir idees. Ja ens agradaria que aquí, entre tanta comèdia, caos i debat estèril, algú s'arremangués, plantés cara als polítics i expliqués clar i català què passa i per què.

roger.cassany@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet