Opinió

 

<56/88>

Enric Casasses

19.01.2007

Miquel va a missa

La gran novetat poètica de la temporada, o de les darreres temporades, és la ‘Missa pagesa’ de Dolors Miquel, altrament dita ‘Alcormicap Alcapnó, comtessa de Balàfia, baroneta amnèsica de la soga de la Pastilla i marmessora del quadrat del tros’, que ens ve com una mica de canya i d’aliment entre la inòpia del no-res dominant. Això no és poesia de confessionari pseudopsicològic de turistes convulsius, aquí la cosa va de veritat i val per tots. Els rampells i les harmonies de la bellesa i de la lletjor d’avui conjugades, gràcies a la seva brillant imaginació, en una superior harmonia artística rampelluda i fins ‘massa humana’.

La marca de Déu, plastificada sota la vistosa publicitat, és inacceptable per cap religió. Prefereixen, les religions, fer propaganda de condoms o de carn congelada o de míssils. I és també inacceptable per la raó, pels crits publicitaris de la raó. Si veniu ara del consultori sentimental de l’enèsima cadena de supermercats, si us resulta normal l’accent i el lèxic dels dialectes de la televisió, si us deixeu fer autoajuda i busqueu l’autoestima, us serà molt difícil acceptar la veritat de les veritats estotjades a la missa pagesa de Miquel, que ha guanyat el darrer premi Ferrater de poesia perquè hi ha coses que qualsevol jurat, per molt jurat que estigui al món de la comunicació de la incomunicació, sap que no les pot passar per alt sense arriscar-se a incórrer en la vergonya perenne del ridícul. Una altra cosa és que després, un cop el llibre publicat, tot déu procuri intensament no motar mot ni dir ni piu. Oh escriptors que no en dieu res i que emperò porteu, tant si us agrada com si no voleu, una espelmeta o espelmassa en aquesta missa...

Però no n’hi ha cap ni hi ha ningú, en el panorama d’escriptors d’avui, capaç de pensar ni de fer un poema com ‘Saviesa’, que es troba a les pàgines 27 i 28 de la missa. El paràgraf precedent del present escrit ni tan sols toca la vora del vestit d’un u per cent del que es troba en aquest poema que comença ‘Al rebost de la saviesa no hi queda res’, acaba amb ‘Déu diu que sí’ i passa en un súper gran mercat on veuràs, sí, despulladament, de què va la teva vida, de què es tracta. No és la punyeta de la mort que em vindrà un dia, ai, pobre de mi, no: aquí es parla de la teva vida, amb això i amb tot allò altre. Vigila. Agafa’t. Saps llegir? El poema com tot el llibre és fàcil, molt fàcil d’entendre. I molt fàcil també que no ho vulguis entendre. Aquí ja hi ha per fi un pas més de l’esperit del cant espiritual de March i Maragall: Miquel.

Gran part de l’actual presentalla literària no és sinó un passadís de l’acolorit magatzem de la consuminicació: el desert. En aquest desempar degeneratiu que és el nostre món cauen com un mannà els acords terribles, divertits, esqueixats i suculents, verament suculents (cassoleta de conill!), d’aquesta missa que fa patir i al mateix temps ens és una forta alegria i fart de riure perquè té molta conya i perquè ja és ben hora de topar amb algú que ens faci tocar una mica de veritat entremig de tanta escombraria que la nostra descivilització ja no sap on posar-se-la ni la preocupa gaire: la qüestió és fer-ne, fer-ne, anar-ne fent, fins al final, amb seguretat.

De l’esfera individual i més íntima, així en prosa jo no sabré parlar-ne, però va tan primera i tan davant i tan protagonista com l’altra: Miquel no s’ho mira pas des de fora, no fa teories de l’univers ni de la utopia ni de la societat: t’explica el que t’està passant i el que està a punt de passar-te, parla de tu, va per tu. I no per fotre’t la cartera sinó per fer-te veure què tens davant dels ulls: què tens a dins. Vine a missa: veuràs Déu i també una altra cosa encara pitjor. I sentiràs entremig, de la mà de la poesia, l’amorosa, la preciosa, la meravellosa bellesa de l’expressió, que no és la lletra morta ni lletra que mata sinó l’esperit que dóna vida als esperits. I també, en aquesta missa espeternegant i harmoniosa com ella sola, podràs gustar-hi aquell enciamar-se de les coses cap a dins amb les cols i cap avall amb els naps, que diu ella.

Editorial